Com que em costa descriure la música i les sensacions dels concerts, tan sols diré que el d'ahir de Coco Rosie a l'Apolo va ser sensacional. De nou una emoció d'aquelles que enganxa, un món sonor que atrapa i vols quedar-t'hi a viure. I la Coco, amb la seva veu infantil i arrancada que em recorda a la de la Bjork, però amb una personalitat que li dóna deu mil voltes a la creguda islandesa (tot i que la seva música m'encanti, em posa dels nervis el seu rotllo de deesa del glaç...), em va seduir.Al contrari que el dijous amb en José González, ahir a la nit el directe va superar els discos. M'agrada molt com han evolucionat, mantenint les seves joguines, les veus naïf, però ara amb bases electròniques contundents i ritmes hiphoperos (jeje, no sé que en pensarà en wolvie;). Vaja, que només em cal afegir que porto tot el dia monomusical...
