Ahir vaig anar al Festival de Rockdeluxe, com no, amb el meu pare, a l' Apolo. I malgrat "Qualsevol nit pot sortir el sol" i el Nacho Vegas (inflat, uf, com castiga al cos la mala vida...) i la Cristina Rosenvige (més humana que mai, afònica i amb ulleres, vulnerable i guapíssima)...
em vaig quedat penjada en el primer concert, de l'
Elvis Perkins.
Penjada de l' Elvis, intentant buscar en els seus ulls els del seu pare, aquells que em van aterrar durant tants anys asseguts en un banc, al final de
Psicosis.
I no vaig trobar el seu pare, vaig trobar una veu intensa, una música plena d'arrels folk però intensa. (Aquest
però em delata, ho sé...de vegades el folk em resulta massa pla: serà el mal folk). La paraula intensitat ho resumeix tot. Ens va agafar freds a les 20:15h d'un divendres i en menys d' un quart d'hora ja ens tenia enganxats, penjats, aplaudint, volent més, viatjant en les seves històries, per la seva banda (fantàstics nois, trets com a mínim de "Doctor en Alaska").
Vam acabar aplaudint fins i tot quan recollien els cables i les guitarres.
A l'acabar tots els concerts, vaig córrer a la taula de merchandising (no ho faig MAI), i presa de l' emoció vaig comprar el seu únic CD
Ash wednesday, desitjant anar corrents a casa i posar-lo. I per fer encara més especial aquella descoberta, recordant amb melangia quan vaig descobrir a en Ben Harper, Tricky i en Beck, com a teloneros...aquella sensació de que el concert principal ja no importa tant perquè t' has quedat penjada...vaig buscar a l' Elvis per la sala i li vaig demanar que em signés el CD.
Uf...què intens, i què contenta.
Després d' una paradeta al Mond,
vaig arribar a casa a la 1:00h i he dormit abraçada a l'Elvis...
Em llevo i continuo amb ell...
això és amor???
