No dic res de nou. Frankenstein em resulta dolorosament proper.
En aquesta escena tan famosa sempre he dubtat qui era la imatge pura de la innocència: la nena que amb els ulls oberts i un somriure no desconfia del monstre, o el monstre que, innocent, no desconfia de sí mateix i s'apropa a ella. La nena víctima del monstre i ell víctima d'ell mateix. I aquest fotograma, un instant de llibertat.
I també hi veig quelcom més dolorós: com la nena i el monstre poden fondre's un cop passa l'instant. El rebuig d'ella per l'agressió i la ira d'ell, impotent, contra ell...l'inici del cercle de violència.
En aquesta escena tan famosa sempre he dubtat qui era la imatge pura de la innocència: la nena que amb els ulls oberts i un somriure no desconfia del monstre, o el monstre que, innocent, no desconfia de sí mateix i s'apropa a ella. La nena víctima del monstre i ell víctima d'ell mateix. I aquest fotograma, un instant de llibertat.
I també hi veig quelcom més dolorós: com la nena i el monstre poden fondre's un cop passa l'instant. El rebuig d'ella per l'agressió i la ira d'ell, impotent, contra ell...l'inici del cercle de violència.
La història del monstre em va impactar quan la vaig llegir, adolescent. I el seu simbolisme m'ha acompanyat tota la vida. Per cert, m'esgarrifa com acaba la novel·la.
