Aquest migdia he anat a buscar calma...i m'he esmunyit a la expo de Hammershoi i Dreyer al CCCB, amb la fantasia de poder passejar-me sola per els quadres. Com quan vas al cine i la sala està buida.
I hi he trobat la llum que m'acaricia molts matins al menjador de casa quan encara estic callada. Segur que a en Hammershoi li haguessin encantat els vidres bruts dels porticons de la terrassa, que deixen entrar una llum tèrbola però acollidora. I els reflexes allargats sobre la taula, sobre el cafè...
Tot i que la llum danesa, o com la pinta Hammershoi en aquests sobris interiors de cases, llueix més blanca, més melangiosa.
Els quadres m'han creat una sensació estranya, ganes d'entrar-hi i transformar-me en les dones de blanc i negre i d'esquenes, ganes de veure el món amb el seu filtre...de fet, en Dreyer col·locava un teixit translúcid a la càmera per crear imatges oníriques a algunes de les seves pel·lícules.
I és estrany perquè precisament són quadres extremadament "realistes", però la llum emociona de tant pura i...sobretot, perquè la tens allà, empresonada, tota la estona que vulguis.
La il·luminació de l'exposició l'he trobada molt currada-je,je, aviso, no en sóc cap experta-, imitant punts de llum natural, aprofitant-ne alguns (o a mi m'ho ha semblat)...i tot envoltat de vellut gris...aneu-hi, si encara no ho heu fet, fins a l'1 de maig, és gratuïta amb el carnet del CCCB i si no val uns 3euros.
Jo hi tornaré un matí ennuvolat...
I hi he trobat la llum que m'acaricia molts matins al menjador de casa quan encara estic callada. Segur que a en Hammershoi li haguessin encantat els vidres bruts dels porticons de la terrassa, que deixen entrar una llum tèrbola però acollidora. I els reflexes allargats sobre la taula, sobre el cafè...
Tot i que la llum danesa, o com la pinta Hammershoi en aquests sobris interiors de cases, llueix més blanca, més melangiosa.
Els quadres m'han creat una sensació estranya, ganes d'entrar-hi i transformar-me en les dones de blanc i negre i d'esquenes, ganes de veure el món amb el seu filtre...de fet, en Dreyer col·locava un teixit translúcid a la càmera per crear imatges oníriques a algunes de les seves pel·lícules.
I és estrany perquè precisament són quadres extremadament "realistes", però la llum emociona de tant pura i...sobretot, perquè la tens allà, empresonada, tota la estona que vulguis.
La il·luminació de l'exposició l'he trobada molt currada-je,je, aviso, no en sóc cap experta-, imitant punts de llum natural, aprofitant-ne alguns (o a mi m'ho ha semblat)...i tot envoltat de vellut gris...aneu-hi, si encara no ho heu fet, fins a l'1 de maig, és gratuïta amb el carnet del CCCB i si no val uns 3euros.
Jo hi tornaré un matí ennuvolat...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada