Democracy is forever...a quin preu?

Quin luxe anar al CCCB amb la Jaclyn, en Marc i l' Ana a veure la expo sobre el mirall que ens ofereix l' experiència de l' Apartheid...un mirall on, pertorbats per l' encertat enfoc de la expo, hi hem trobat molts processos de segregació social que avui en dia ocorren ben a prop nostre, en pro de mantenir i conservar un statuts obtingut per unes societats i uns estats rapinyaires; i heredat per una generació, la nostra, a la que, per imposició gairebé moral, ens toca fer memòria del preu del nostre benestar.
L' espiral històrica sembla que es tanca, apropant-se i perpetuant-se ara als nostres preuats i defensats territoris europeus. Després de l' expoli de riqueses, ja tips, ara tanquem fronteres, pugem murs, i ens aïllem per no veure la entropia creada per les nostres societats il·lustrades, que ara s' apropa "perillosament" a entorpir el gaudi del béns obtinguts durant anys, sobre els que jauen les admirades democràcies europees.

"Democracy is forever"...mentres els diamants i el petroli paguin el preu just.

Aristóteles y la inteligencia artificial

Acabo d'arribar a casa,

amb la sensació d'una nova etapa que s'anuncia per una estranya activitat al meu estómac. Si em veiéssiu, pensarieu que estic tranquila, però la "excitación va por dentro". Són les oruguetes que surten dels capullos-faig servir aquesta paraula perquè m'agrada com sona i perque és com calificaria, si m'ho permetés a mi mateixa, als desitjos reprimits que es refugien al meu estómac-. Quan surten les oruguetes deuen ser d'aquelles amb pèls urticants perquè em cou la panxa. De tant en tant respiro, somric, canto (sense sentir-me, amb el volum prou alt de l'original)...
I tot plegat perquè demà, potser, em diuen el destí de la meva primera substitució com a mestra. I m'agrada el que em torna el mirall idealitzat de les mestres i els mestres que em van ajudar a desenvolupar aquesta habilitat tan innata, natural i espontánea que és la lucidesa.
I començaré, quan comenci, amb la també, en mi, innata vocació d'ensenyar. Mostrar i fer entendre, abocar llum als misteris de la vida (no és una cursilada, je, és literal: seré mestra de Biologia i Geologia). I on jo ho tingui fosc-l'univers al costat d'una espurna-, tinc la vocació de transmetre l'excitació del misteri, del descobriment, l'esclat de les oruguetes...

Acabo d'arribar a casa,

vinc de la primera conferència del 4rt cicle de debats al CCCB: SENTIT. Avui ha parlat en Víctor Gómez Pin, catedràtic de filosofia de la UAB. Ha vingut a defensar l'ideal humanista davant dels dubtes actuals sobre la naturalesa humana (inteligencia artificial, projecte Gran Simi, genoma humà...)
Fantàstics, aquests debats són fantàstics...et sedueixi o no el discurs, pel sol fet de sentir a gent inteligent, humana, lúcida...que defensa amb els ulls brillants la seva tesi, les seves reflexions; tan sols pel fet que això avui en dia sigui un luxe (gratuït pels Amics del CCCB) i jo en pugui disfrutar dilluns rere dilluns a les 19:30h, ja és motiu d'excitació.

Però és que ademés tinc aquesta sensació, maravellosa, de les ganes i el desig que m'empenyen aquesta vocació espontánea, en mi, d'ensenyar.

Abans de marxar a fer el sopar, les frases amb les que ha començat i acabat la conferència:

Tots els humans tenen per naturalesa tendència a la lucidesa-Aristòtil.
La ciencia i la poesia són la expressió de la humanitat-Víctor Gómez Pin.


Que la lucidesa us acompanyi,
bonanit******