Two gallants

Directe impresionant. M'han girat un dia estrany. El soroll continua.
(Brutal Waves of grain. I la lletra. Un viatge amb Threnody in Minor B)

Coco Rosie

Com que em costa descriure la música i les sensacions dels concerts, tan sols diré que el d'ahir de Coco Rosie a l'Apolo va ser sensacional. De nou una emoció d'aquelles que enganxa, un món sonor que atrapa i vols quedar-t'hi a viure. I la Coco, amb la seva veu infantil i arrancada que em recorda a la de la Bjork, però amb una personalitat que li dóna deu mil voltes a la creguda islandesa (tot i que la seva música m'encanti, em posa dels nervis el seu rotllo de deesa del glaç...), em va seduir.
Al contrari que el dijous amb en José González, ahir a la nit el directe va superar els discos. M'agrada molt com han evolucionat, mantenint les seves joguines, les veus naïf, però ara amb bases electròniques contundents i ritmes hiphoperos (jeje, no sé que en pensarà en wolvie;). Vaja, que només em cal afegir que porto tot el dia monomusical...

Soroll a la platja

Porto dies acoplant les emocions a altres ritmes externs: música, bones pelis, amics...em costa deixar-me sentir el meu propi ritme sec, sense guarniment.
Hi ha molt de soroll i m'inquieta. Sento una brutalitat per dintre que sóc incapaç d'expressar verbalment.
No m'agrada l'exhibició gratuïta de les emocions si no serveix per expressar i transmetre. I aquests dies hi ha un monòleg que només estableix ponts expressius amb la música. Suposo que per això no he parat de parlar de músics, lletres, interpretacions, poesia... eines necessàries per calmar el desasosiego sense evadirlo. Només puc estar en espais on el soroll trobi pentagrames on organitzar-se i esdevenir quelcom harmoniós.
Assisteixo emocionada a la revelació del meu cos. El meu cap, derrotat, perdut en mil cabòries i treient fum, es fa petit i inútil. És especialment emocionant per mi quan entro a dansa. Les quatre hores de la setmana en que el meu cos, ple de raons, troba els seus arguments. I he decidit escoltar-lo.
N'estic farta de heures i esquemes mentals. Ara em ve un poema de'n David Jou que ha anat prenent significat amb el temps, tot i que el primer cop que el vaig llegir a l'aula magna de la Facultat de Biologia, després d'una classe magistral de'n Ramón Margalef, va ser un moment històric: un dels grans mestres de l'Ecologia va acabar la seva classe posant una transparència amb aquest poema, sense donar-li importància, com els títols de crèdit d'una pel·lícula. I jo vaig sentir una torbació que em va deixar clavada al seient...

Preguntes

Abans de la meva primera pregunta
vingueren llibres amb mils de respostes.

No sé preguntar.

Paraules com heures s'arrapen al rostre
del món i fingeixen un món tan real
que em perdo en jardins de matèria verbal
i dubto del món circumdant que se'm mostra.

I em falten destrals,
destrals contra l'heura de mots i mentides
que em volta de somnis i escenes fingides,
de cúpules falses d'esquemes mentals

i enyoro un cel clar
i un món primigeni i un temps d'infantesa
on sigui possible la pròpia sorpresa.

No sé preguntar.


Emocionant, escrit per un físic poeta i après d'un mestre ecòleg...la ciència amaga persones, canalitza el desig d'entendre, la pregunta eterna enredada en les heures dels esquemes mentals. Buf, que dos eminents científics reclamin un cel clar i admetin la incapacitat de preguntar em sembla, uix, no trobo la paraula, commovedor?
--------------------------------------

Ja està, m'he despullat una mica...em resultava desquiciat no escriure sobre aquest corrent oceànic turbulent que ara m'atravessa...si, al cap i a la fi, aquest blog és una mena de missatge en una ampolla, ansiant que algú el reculli i em faci sentir acompanyada a la platja...

it's only mine

"(...)

it's only mine

it's only mine

I grew it in the shade

when the sun couldn't shine

and at times I don't know why

the tears come to my eyes

and what if I go blind

as they flow out of my mind

it worries me

it worries me

that there's someone on my mind

who I don't see

I close my eyes to disappear

into the fields of stars between my ears

the dark

as they overlap

we follow one another

as we fade to black"

It's only me (Elvis Perkins)

La paz

Fa dies que els impulsos em porten, impulsos inexperts...i m'estan obrint a una perspectiva de les relacions humanes que ja sabia que era allà...però només la vivia en l'anècdota dels altres.

Fa dies que estic aprenent molt, aprenc que hi ha moltes persones que no criden.

La paz de los pazguatos.

La paz

Aquí no grita nadie. Desde hace mucho tiempo

esta ciudad es un caimán amaestrado,

un volcán sometido, sin rescoldos.

Es la paz, que ha colmado finalmente

-creedlo- todo el mundo.

Los mendigos meditan al cabo de la calle

y dan gracias a Dios por tanta buena suerte;

con las aguas benditas se deslavan los hombres

de color fastidioso -¿no sabría,

señor, tararear el blues de los rendidos?- .

De los jardines públicos emanan los perfumes

de las adormideras, y el vientre de los perros

aprendió a ser puntual.

Aquí no grita nadie,

ni hacia Roma-¿qué Roma?-

ni hacia ninguna parte.

Seria impertinencia

turbar tanto esplendor con palabras de aristas

sin pulir, sería extemporáneo, sin duda, y delincuente.

Es hora –convengamos- de invocar las palabras

esféricas –albricias, consumación, futuro-

palabras de sirope dulcemente escandidas

de himnos polifónicos, es hora

de ser por fin poetas alegres

o no serlo.

Todo está bien, gozad, gozad, benditos,

del fragor de esta paz

-la paz de los pazguatos-.

Javier Velaza, Los arrancados

Sur nos forces motrices

Aquesta tardor està plena de regals musicals...(no he parlat del nou de Radiohead, ni el de PJHarvey, ni del de Ben Harper...no dono l'abast!). Una altra perla: el directe de Dominique A, amb un títol brutal. Val la pena sentir el clarinet, els atacs de guitarra i les atmòsferes intenses que crea. Aquest any vaig poder anar al concert a l'Apolo i vaig flipar. M'encanta, i m'agrada ell, grandot i ple de força inquietant, transmetent fragilitat inestable en una música que de vegades es sosté en la seva veu i un acord; i de vegades t'endinsa en una tormenta elèctrica d'on et rescata amb el so del clarinet.

Buf, costa descriure la música, tan clara que palpita la sensació per dintre...

Mishima-Set tota la vida

Aquest dilluns surt a la venta el darrer disc de Mishima, Set tota la vida. Amb un títol així, ja estic neguitosa...encara no he pogut sentir les cançons que han penjat al myspace, però sí he llegit els comentaris del concert d'ahir, la presentació a la Razz3, a la que vaig intentar entrar, però ni pidolant...
Espero que el proper concert sigui en una sala més gran, i si en fan algún al Heliogàbal,que en siguin 10!!!

Tinc la boca seca.........

Persépolis

Aneu-la a veure. Entre tanta tardor i bellesa m'he despistat. Dijous vaig anar a veure la versió en cine del còmic i crec que el supera. L'animació és estupenda i la connexió emocional funciona a la perfecció en blanc i negre. Animació sense fantasia ni móns paral·lels: crua realitat.

Tardor a l' Alta Garrotxa - IV

Capvespre fràgil

Tardor a l' Alta Garrotxa - III

Perspectiva i fulles: somnis i mort.

Tardor a l' Alta Garrotxa - II

Puig de les bruixes - vessant catalana (sud): la càmera no ha copsat la meravella...ens queden les ombres de la caverna per evocar el paradís.

Tardor a l' Alta Garrotxa - I

Vaques somiatruites a la bassa de Moners