M'ha sortit una pastanaga davant del nas...

El país és massa gran per cabre-hi en aquest petit blog...si cliqueu a sobre podreu veure tot el mapa...

Ser vell

Entre les ombres d'aquells gats i gossos
dels patis i corrals de Sanaüja,
hi ha un clot de temps perdut i pluja bruta
que veu anar als infant contra la mort.
Ser vell és una mena de postguerra.
Asseguts a la taula de la cuina
en vespres de braser triant llenties
veig els qui m'estimaven.
Tan pobres que al final d'aquella guerra
es van haver de vendre el miserable
tros de vinya i el gèlid casalot.
Ser vell és que la guerra s'ha acabat.
Saber on són els refugis, ara inútils.

Casa de Misericòrdia, Joan Margarit.

Entre les murs

Si voleu saber què passa entre els murs dels instituts públics, no us la perdeu. Una pel·lícula amb guió soprenentment real, de fet, jo em pensava que simplement havien gravat moltes hores de classes i havien fet una pel·lícula a partir d'imatges en plan documental. NOooor: és una película, amb un guió, amb escenes repetides, amb actors amateurs interpretant històries no pròpies. Al·lucinant.
I al·lucinant també la identificació amb tot el que passa. Normalment a l'aula el professor està sol amb els estudiants, no hi ha testimonis, no saps mai com seran les classes dels altres, és una història teva, amb els teus alumnes, ells et veuen a tu (tu no sabràs mai com, en què es fixen, quins tics t'atrapen, quina definició de tu es creen...) i tu els acabes coneixent més del que s'imaginen. I sense esperar-m'ho, he passat dues hores contemplant la intimitat entre un professor i els seus alumnes...gairebé ruboritzant:).
Pel·lícula necessària per tothom: tothom trasllada a l'educació l'origen de tots els mals i de totes les solucions. Les mestres i les professores (i ells, minoria) intentem explicar constantment els símptomes, l'etern conflicte...però també intentem explicar què és el que ens enganxa...el que fa que pugui esdevenir una professió apassionant.
I els adolescents, insolents, surten retratats d'una manera molt precisa, sense caure en estereotips negatius ni idealitzacions absurdes.Persones en construcció, en crisi, plenes d'oportunitats i de conflictes, víctimes i responsables. És l'etapa de transició per excel·lència.
Crec que a Entre les murs es descobreixen totes les sensacions necessàries per entendre com creixen les llavors de la futura societat mestissa i rebotada...les claus de noves portes que s'obriran en un futur no molt llunyà. Una peli que esdevindrà una eina.

Mañana de ayer, de hoy

Has volgut ser una cançó,... ser melodía. Mishima

hi ha poemes i cançons que em desperten un neguit desagradable, gens admirable, una mena de gelosía,
de voler ser cançó, voler ser melodía...que aquella veu em canti, aquells versos em defineixin,
o encara més concret, un desig intens (i frustrant) de ser personatge extemporani, no persona. Desig de viure com una quimera*.

Ahir a la nit, dissabte (sense febre;),
no sé què em va dur, no sé per què em vaig deixar endur, cap als llibres de poesía de la estantería...
i un poema breu,suau, subtil...em va arrencar de la meva calma chicha...

Es la lluvia sobre el mar.
En la abierta ventana,
contemplándola, descansas
la sien en el cristal.

Imagen de unos segundos,
quieto en el contraluz,
tu cuerpo distinto, aún
de la noche desnudo.

Y te vuelves hacia mí
sonríendome. Yo pienso
en cómo ha pasado el tiempo,
y te recuerdo así.

Jaime Gil de Biedma

*quimera: f. Creació imaginària que es pren per realitat.

Indignació