Cada dia

Començo el dia inesperadament buida. Suposo que és el que he d'esperar del primer dia de l'any. Sense parar-me en el dolor que em provoca tiro endavant, surto de l'habitació i em trobo enmig d'un passadís ple de trastos. Abans d'ahir vaig regirar-ho tot. No vaig tenir temps d'acabar. Tiro endavant sense voler sentir l'ànsia que em provoquen els trastos. Encenc el fluorescent de la cuina, engego la ràdio, resum de l'any passat. Són les 14:30h i cuino pasta al pesto. Missatges com ganivetades m'esquincen el moment: em retraten sola, buida i amb el passadís ple de trastos. No em deixen estar. Simplement estar i sentir la buidor per omplir aquest primer dia. Han d'opinar. L'inconscient pot ser el veritable llop per a l'home. Per la dona. Aconsegueixo superar l'autoboicot gaudint del dinar i mirant el telenotícies. Continúo tirant endavant sense parar a sentir el dolor que em provoquen les ganivetades. Recordo els propòsits: deixar que creuin la ment, conduir el dolor cap a l'acció, construir el present amb el desig i no deixar que em fereixin de mort. Entro en contacte amb les persones amb qui m'hagués agradat compartir aquest cap d'any, amb les que m'agrada compartir la vida. Les truco, les escric, les penso. En un impuls entro a l'estudi i començo a posar ordre, munto en calma una estanteria Billy, endreço apunts de les opos, respiro fons en ple atac d'al·lèrgia. Enmig de l'acció ja no em sento buida, l'impuls m'omple, he superat la mort. Acabo la tarda alegre, decideixo el premi: ous ferrats amb patates, arròs bullit i una peli. No penso, em ve fulminant un títol a la ment: Olvídate de mi. Recordo les mirades emocionades dels amics i una frase: Laura, aquesta l'has de veure. Busco el títol en anglès per poder-la carregar al Cuevana: Eternal sunshine of the spotless mind. Molt suggerent (molt millor que l'espanyol). Començo la sessió.
M'impressiona Jim Carrey, gaudeixo de les seves faccions sense deformar. La bella i turbulenta Clementine. Imatges oníriques dels records difosos. En el moment en el que li trobo el sentit a la pel·lícula, en la que el guió qualla dintre meu, sento una emoció preciosa que m'escalfa el pit. El pensament comença a lligar imatges, construint el trencaclosques pausadament, els ulls se m'humitegen. Quan acaba la pel·lícula, un desig: poder esborrar de mi els records que provoquen les ganivetades. Res més, no voldria oblidar res més. S'acaba el primer dia. De la buidor a l'impuls i llavors l'emoció, sentir-me viva. Aquest és el viatge que vull començar cada dia.

The constant gardener

Què fa que aquesta pel·lícula m'emocioni tant?
El principi?
El final?
La mirada i el somriure de'n Justine?
La impressionant Tessa?
La constància i la passió enamorades?
Qui és qui?

Entre les murs

Si voleu saber què passa entre els murs dels instituts públics, no us la perdeu. Una pel·lícula amb guió soprenentment real, de fet, jo em pensava que simplement havien gravat moltes hores de classes i havien fet una pel·lícula a partir d'imatges en plan documental. NOooor: és una película, amb un guió, amb escenes repetides, amb actors amateurs interpretant històries no pròpies. Al·lucinant.
I al·lucinant també la identificació amb tot el que passa. Normalment a l'aula el professor està sol amb els estudiants, no hi ha testimonis, no saps mai com seran les classes dels altres, és una història teva, amb els teus alumnes, ells et veuen a tu (tu no sabràs mai com, en què es fixen, quins tics t'atrapen, quina definició de tu es creen...) i tu els acabes coneixent més del que s'imaginen. I sense esperar-m'ho, he passat dues hores contemplant la intimitat entre un professor i els seus alumnes...gairebé ruboritzant:).
Pel·lícula necessària per tothom: tothom trasllada a l'educació l'origen de tots els mals i de totes les solucions. Les mestres i les professores (i ells, minoria) intentem explicar constantment els símptomes, l'etern conflicte...però també intentem explicar què és el que ens enganxa...el que fa que pugui esdevenir una professió apassionant.
I els adolescents, insolents, surten retratats d'una manera molt precisa, sense caure en estereotips negatius ni idealitzacions absurdes.Persones en construcció, en crisi, plenes d'oportunitats i de conflictes, víctimes i responsables. És l'etapa de transició per excel·lència.
Crec que a Entre les murs es descobreixen totes les sensacions necessàries per entendre com creixen les llavors de la futura societat mestissa i rebotada...les claus de noves portes que s'obriran en un futur no molt llunyà. Una peli que esdevindrà una eina.