El simulacre de primavera ha portat un vent càlid ple de presagis, el meu cos s'ha inflat d'inquietut expectant, la sensació de que s'apropen canvis ha accelerat la fugida endavant, farta ja de l'hivern dintre de mi. Aquest hivern que ha portat dies lluminosos i se'ls ha endut, i m'ha deixat descolocada jo, animal exigent i estacional. Com
els ametllers esfereïts he florit en ple desembre i la neu ha cobert les branques. La neu pesa, es fa pesada, gelada. Un dia de sol i torno a sentir vibrar els borrons, els aires de canvi, la primavera dintre de mi. Però ha tornat la neu i el sol i la neu i el sol...cicle inorgànic, descavalcat, amb un eix feble que treballo dia i nit per sostenir.
Sort que l'univers és inexorable, el nostre temps que gira com una baldufa no enten d'estancaments, el dia s'allarga encara que em resisteixi a confiar-hi, i l'aire calent, presagi dels canvis, arriba ja vehement i m'acaricia el pit, el deixo entrar pels botons de la camisa i porta una eufòria meravella de les sensacions.
Sentir el meu cos càlid m'arrela a mi. Records
adventicis intoxiquen la saba que vol córrer pel meu cos arrelat. El vent la purifica...
Vull deixar l'abric a casa i afrontar el fred amb impertinència. Espero de cara ja la última gelada.
