M'he quedat malalta. Ha acabat el que va començar fa 9 mesos. Asseguda en un vagó de la línia 9 el dia 29. Aquest matí, trompetes de satisfacció. Asseguda a l'extranya línia 9 sentia com una implosió de satisfacció m'omplia els ossos. No podia saltar i cridar perquè un virus ha decidit instal·lar-se en la meva alegria i alliberament. Esternuts, ara sí, sense por (ahir cada cop que esternudava sentía un espant com de tuberculosi). Mal d'ossos, aquests ossos que no saben si riure o plorar després de, campions, suportar tantes tensions els últims mesos, tots aquests anys.
Estic íntimament feliç perquè ha anat molt bé. Ara sí que em crec que el resultat és el que menys em preocupa. Volia arribar fins aquí sencera, trompeta i satisfeta. I així estic.
I espero amb calma la febre, aquella febre de l'adolescència, de quan havíem de créixer físicament, amb dolor d' ossos i músculs que declaraven l'estat d'excepció. La febre de les coses importants.
Toc de queda cap problema. Cos, aquest estiu és teu.
Estic íntimament feliç perquè ha anat molt bé. Ara sí que em crec que el resultat és el que menys em preocupa. Volia arribar fins aquí sencera, trompeta i satisfeta. I així estic.
I espero amb calma la febre, aquella febre de l'adolescència, de quan havíem de créixer físicament, amb dolor d' ossos i músculs que declaraven l'estat d'excepció. La febre de les coses importants.
Toc de queda cap problema. Cos, aquest estiu és teu.
