Xacal

agost del 2009
El xacal apareix al capvespre creuant la carretera al Golden Gate National Park, Sud-Àfrica. La foto amb flaix el mostra caní, espantadís. Trec el flaix i provo en la foscor, buscant els seus ulls.

D'acord. M'està mirant. Inquieta em refugio darrere la càmera. Apareix de sobte l'altra imatge del xacal: l'ancestral, com una pintura dels San. Em quedo atrapada per la seva textura mineral, no sembla que l'hagi feta jo, els San han disparat la càmera.

1 de gener del 2011
Rebem el nou any al capvespre amb una sorprenent cerimònia dels indis americans a la Garrotxa. La Tura amfitriona. Escèptica entro en el ritus amb mirada antropològica, distant. Atemporalitat, estat de consciència alterat, liturgia, calor, molta calor, el cos i la ment al límit. El xacal. La seva figura entra en el ritual per simbolitzar el que cadascú enten com a lluita interna, desconfiança, odi, autoboicot, censura,etc. Ritual de neteja subconscient. "Xacal, vine a veure'm però no et quedis. Et necessito per aprendre. Torna però no et quedis."

La seva imatge al Golden Gate em va pertorbar, no me la vaig treure del cap en dies. En anys.
Una cadena de connexions casuals, els San_els Sioux_la Garrotxa_Xacal_Laura, fan que tot prengui un simbolisme molt intens i necessari, subjectivament gens casual ara mateix.

I m'agrada, és un simbolisme humà.

Vic Chesnutt

Dissabte a la nit, caprici de l'Apolo: cadires i tauletes.

20:50h. Es repeteix el ritual: mon pare em convida al concert, jo el convido a una cervesa. Petits luxes a l'Apolo.

21:30h. Vic Chesnutt, puntual, apareix per la dreta de l'escenari. Em sobta la cadira de rodes, el seu cos, deformat, sota una gruixuda capa de roba i els seus gestos descontrolats, per mi angoixants. Un somriure irònic, una mirada intensa i un "moootherfu!cker"...tatarejat a mode de prova de so, amb aquesta veu, greu i trencada, que de vegades em recorda a l'Elliot Murphy, tot plegat, m'eriça la pell i comença el concert.
Presenta a la banda, Elf Power, joves trentanyeros, amb pintes típiques rústiques-retro-americanes....nois amb barba i camisa, noies amb cares salvatges i clarinet. Estètica que m'atrau i em cau bé.Banda que sona potent i que miren constantment amb complicitat a l'homenet postrat a la cadira que descarrega cançons...potser no fa massa temps que toquen junts però s'agraden.

Es repeteix el ritual: el meu pare i jo ens anem mirant amb cara de "joder, què bo", sense paraules, els dos entrem en trances íntims durant els concerts...una mica com al cine. No puc comentar-ho massa, no puc posar en marxa el cap per raonar una descripció, un comentari adequat. Com a molt barbotejo alguna paraula ofegada, sí, per l'emoció.

23h, més o menys, s'acaba el concert oficial. Aplaudiments dels fans, xiulets. Apareix, agraïnt amb la mirada irònica, en Vic Chesnutt. Ara sol. "My band has abandoned me". Rialles.
I a pèl, amb la guitarra, demana peticions. Es decideix per "Where were you?". Desgarradora. Amb ràbia.

"where are you this sunday morning I'm in shaky health
I am in the back yard leaking on the spot where you proclaimed yourself
you are hungry wanting breakfast and my heart is in a stew
where were you girl when I needed you"

En canta una de nova, preciosa.
S'acaba el concert i surto amb la sensació de privilegi.

Es repeteix el ritual: mon pare i jo caminem junts fins a casa seva, jo amb la bici al costat,comentant el concert, però al cap d'una estona les nostres ments disperses deriven cap a mil temes, alguns telegràfics, d'altres que no comencen perquè són avassallats per alguna novetat que espurneja, sovint, el seu cap. Jo escolto, sempre impacient.

Hi ha algo molt bonic que sé que transmetem tot i que a mi em costi deixar-m'ho sentir.

Un plaer de ritual. Un privilegi.