Dissabte a la nit, caprici de l'Apolo: cadires i tauletes.20:50h. Es repeteix el ritual: mon pare em convida al concert, jo el convido a una cervesa. Petits luxes a l'Apolo.
21:30h. Vic Chesnutt, puntual, apareix per la dreta de l'escenari. Em sobta la cadira de rodes, el seu cos, deformat, sota una gruixuda capa de roba i els seus gestos descontrolats, per mi angoixants. Un somriure irònic, una mirada intensa i un "moootherfu!cker"...tatarejat a mode de prova de so, amb aquesta veu, greu i trencada, que de vegades em recorda a l'Elliot Murphy, tot plegat, m'eriça la pell i comença el concert.
Presenta a la banda, Elf Power, joves trentanyeros, amb pintes típiques rústiques-retro-americanes....nois amb barba i camisa, noies amb cares salvatges i clarinet. Estètica que m'atrau i em cau bé.Banda que sona potent i que miren constantment amb complicitat a l'homenet postrat a la cadira que descarrega cançons...potser no fa massa temps que toquen junts però s'agraden.
Es repeteix el ritual: el meu pare i jo ens anem mirant amb cara de "joder, què bo", sense paraules, els dos entrem en trances íntims durant els concerts...una mica com al cine. No puc comentar-ho massa, no puc posar en marxa el cap per raonar una descripció, un comentari adequat. Com a molt barbotejo alguna paraula ofegada, sí, per l'emoció.
23h, més o menys, s'acaba el concert oficial. Aplaudiments dels fans, xiulets. Apareix, agraïnt amb la mirada irònica, en Vic Chesnutt. Ara sol. "My band has abandoned me". Rialles.
I a pèl, amb la guitarra, demana peticions. Es decideix per "Where were you?". Desgarradora. Amb ràbia.
"where are you this sunday morning I'm in shaky health
I am in the back yard leaking on the spot where you proclaimed yourself
you are hungry wanting breakfast and my heart is in a stew
where were you girl when I needed you"
En canta una de nova, preciosa.
S'acaba el concert i surto amb la sensació de privilegi.
Es repeteix el ritual: mon pare i jo caminem junts fins a casa seva, jo amb la bici al costat,comentant el concert, però al cap d'una estona les nostres ments disperses deriven cap a mil temes, alguns telegràfics, d'altres que no comencen perquè són avassallats per alguna novetat que espurneja, sovint, el seu cap. Jo escolto, sempre impacient.
Hi ha algo molt bonic que sé que transmetem tot i que a mi em costi deixar-m'ho sentir.
Un plaer de ritual. Un privilegi.
2 comentaris:
ups.
m'ha emocionat la teva cronica.
precisament avui.
avui, un dilluns mes que torno una mica tard de un ritual, que va començar ja fa temps, amb el meu pare. El mateix home amb el que tinc pocs records, pero amb el mateix qui tinc una historia, una petita tradicio a barcelona.
una tradicio,
nova,
que em fa una mica de mal,
(tant com em fa be).
Sempre els dilluns.
:*)mua
Publica un comentari a l'entrada