13 de Febrer 2011
Alinyà a Barcelona
pati de casa
El quadern d'idees es trasllada!
Fa 4 setmanes
de febrer 27, 2011
de febrer 11, 2011
Denúncia
La Paloma* tremola compulsivament,
el seu cos fràgil trontolla sota l'abisme,
només els seus ulls ametllats i oberts,
plens de certesa,
denuncien.
"Tinc por de tornar a casa. El meu pare em pegarà amb una corretja.
O un cable. Demà no em deixarà venir a l'institut perquè no se'm vegin les marques".
No dubto.
Denuncio.
Comença el circ.
Mossos d'Esquadra.
Serveis Socials.
Ambulància.
Equip directiu.
El capitost repugnant, l'autoritat que davant l'agressió s'amaga en la seva cova pestilent, afirma: "Si haguéssim de denunciar tots els casos..., que entre una bofetada i una corretja tampoc hi ha tant...vés a saber". I més que no he volgut sentir. Per no abraonar-me sobre d'ell i volcar el meu anticrist.
Ningú mira els ulls de la Paloma i hi veu la denúncia a crits. Li demanen a ella, 13 anys, que porti al seu pare a la presó. Ningú se'n vol fer càrrec dels seus ulls, del seu pare, criminal.
Ningú vol mirar-se a l'espill de la merda. I olorar el pànic, l'abús de poder sobre una nena. Les rates tenen por de veure's, de ser qui són.
La manipulació més perversa brinda un final feliç a les clavegueres: la familia es reconcilia. La bèstia s'empenedeix davant del públic. Aplaudiments a la redenció.
Als camerinos,
la bèstia es retorça.
La Paloma continúa desamparada. No sabem protegir-la.
A veces oímos un rumor a nuestros pies, o entre las sombras, y nos da miedo que las ratas ya estén aquí, entre nosotros. Ahora que éramos tan felices.(...)
También este Hamelin es un cuento sobre la culpa de los adultos y su castigo. Sobre los niños de una ciudad que no sabe protegerlos. Sobre un niño y sus enemigos. Sobre el ruido que le rodea y el miedo con que nos mira. Juan Mayorga (Presentació de Hamelin, obra de teatre d'Animalario, sobre els abusos als nens).
*La Paloma existeix amb un altre nom, en un institut, en una ciutat.
el seu cos fràgil trontolla sota l'abisme,
només els seus ulls ametllats i oberts,
plens de certesa,
denuncien.
"Tinc por de tornar a casa. El meu pare em pegarà amb una corretja.
O un cable. Demà no em deixarà venir a l'institut perquè no se'm vegin les marques".
No dubto.
Denuncio.
Comença el circ.
Mossos d'Esquadra.
Serveis Socials.
Ambulància.
Equip directiu.
El capitost repugnant, l'autoritat que davant l'agressió s'amaga en la seva cova pestilent, afirma: "Si haguéssim de denunciar tots els casos..., que entre una bofetada i una corretja tampoc hi ha tant...vés a saber". I més que no he volgut sentir. Per no abraonar-me sobre d'ell i volcar el meu anticrist.
Ningú mira els ulls de la Paloma i hi veu la denúncia a crits. Li demanen a ella, 13 anys, que porti al seu pare a la presó. Ningú se'n vol fer càrrec dels seus ulls, del seu pare, criminal.
Ningú vol mirar-se a l'espill de la merda. I olorar el pànic, l'abús de poder sobre una nena. Les rates tenen por de veure's, de ser qui són.
La manipulació més perversa brinda un final feliç a les clavegueres: la familia es reconcilia. La bèstia s'empenedeix davant del públic. Aplaudiments a la redenció.
Als camerinos,
la bèstia es retorça.
La Paloma continúa desamparada. No sabem protegir-la.
A veces oímos un rumor a nuestros pies, o entre las sombras, y nos da miedo que las ratas ya estén aquí, entre nosotros. Ahora que éramos tan felices.(...)
También este Hamelin es un cuento sobre la culpa de los adultos y su castigo. Sobre los niños de una ciudad que no sabe protegerlos. Sobre un niño y sus enemigos. Sobre el ruido que le rodea y el miedo con que nos mira. Juan Mayorga (Presentació de Hamelin, obra de teatre d'Animalario, sobre els abusos als nens).
*La Paloma existeix amb un altre nom, en un institut, en una ciutat.
de febrer 03, 2011
The constant gardener
de gener 17, 2011
de gener 09, 2011
Xacal
agost del 2009
El xacal apareix al capvespre creuant la carretera al Golden Gate National Park, Sud-Àfrica. La foto amb flaix el mostra caní, espantadís. Trec el flaix i provo en la foscor, buscant els seus ulls.
El xacal apareix al capvespre creuant la carretera al Golden Gate National Park, Sud-Àfrica. La foto amb flaix el mostra caní, espantadís. Trec el flaix i provo en la foscor, buscant els seus ulls.
D'acord. M'està mirant. Inquieta em refugio darrere la càmera. Apareix de sobte l'altra imatge del xacal: l'ancestral, com una pintura dels San. Em quedo atrapada per la seva textura mineral, no sembla que l'hagi feta jo, els San han disparat la càmera.
1 de gener del 2011Rebem el nou any al capvespre amb una sorprenent cerimònia dels indis americans a la Garrotxa. La Tura amfitriona. Escèptica entro en el ritus amb mirada antropològica, distant. Atemporalitat, estat de consciència alterat, liturgia, calor, molta calor, el cos i la ment al límit. El xacal. La seva figura entra en el ritual per simbolitzar el que cadascú enten com a lluita interna, desconfiança, odi, autoboicot, censura,etc. Ritual de neteja subconscient. "Xacal, vine a veure'm però no et quedis. Et necessito per aprendre. Torna però no et quedis."
La seva imatge al Golden Gate em va pertorbar, no me la vaig treure del cap en dies. En anys.
Una cadena de connexions casuals, els San_els Sioux_la Garrotxa_Xacal_Laura, fan que tot prengui un simbolisme molt intens i necessari, subjectivament gens casual ara mateix.
I m'agrada, és un simbolisme humà.
de gener 06, 2011
Puja de molt endins...
aquesta força que compartim...
(Nit de cap d'any a dalt del volcà de St.Francesc, Olot)
de desembre 31, 2010
Acabo aquest any, perquè vull!
Plovia, aquell dia, Perquè vull!
Perquè tinc ganes que plogués!
Sortia ella de casa. Perquè vull!
Perquè tinc ganes que sortis!
Tenia jo un paraigua. Perquè vull!
Perquè tinc ganes de tenir!
Vaig dir-li de tapar-la. Perquè vull!
Perquè tinc ganes d'ajudar!
Va dir-me: Encantada! Perquè vull!
Perquè tinc ganes d'encantar!
Va arrapar-se a mi. Perquè vull!
perquè tinc ganes d'estimar!
Vam viure un món precios. Perquè vull!
perquè tinc ja ganes de viure!
Després varem parlar. Perquè vull!
Perquè tinc ganes de parlar!
Vam volar pel món. Perquè vull!
perquè tinc ganes de volar!
Vam sentir un món nou. Perquè vull!
Perquè no m'agrada aquest!
I el vam veure millor. Perquè vull!
Perquè se que és millor!
Vam menjar el més bo. Perquè vull!
Perquè se que es pot menjar!
Vam viure amb gent molt bona. Perquè vull!
Perquè estic tip del contrari!
Tot era meravella. Perquè vull!
Perquè estic fart de fàstics!
Tot era de tothom. Perquè vull!
Perquè tot és de tots!
Acabe la cançó. Perquè vull!
Tot comença en un mateix.
Ovidi Montllor
Sou les millors, perquè vull,
perquè tinc ganes d'estimar!,
està plovent, perquè vull!
perquè ja s'acaba l'any...
I el que ve, perquè vull!
serà molt més i el que voldrem.
Sí!, perquè vull,
tot comença en un mateix.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
