Tinc un elefant!

The breeze

I'd like to touch you, but I've forgotten how
And said I didn't need you, but look at me now
Sometime in the summer when we're lying in the breeze
The breeze will kill me, the breeze will kill me

I tried to follow the path that you're on
Something in me is stubborn, I keep going wrong
If you can forgive me now, we'll meet up in another land
When the breeze has killed me, when the breeze has killed me

Sometime in the summer when we're lying in the grass
And the breeze, the breeze

Well my baby cries when he's tired
My puppy howls with the moon
You can never be sure of the people that you know
They don't want to show you their sadness

Yesterday I talked with my father
He said that we could never win
It's so hard to tell where I end and my father begins

So if you see me passing by
Please hold me deep in your heart
And just remember I want to help you, I don't want to hurt you
Just remember I want to help you, I don't want to hurt you
So don't tear it apart

Well my baby cries when he's tired
My puppy howls with the moon

Metamorfosis!!

Soy un pez globo

La Fageda

La Fageda

La Fageda a la sèpia;)

Muerte entre las flores
o
La migdiada entre les fulles

Making off:)

En Martí fa 30 anys!!!!

video marti from Judit Quintana Lliró on Vimeo.

FELICITATS MARTIIIÍ!!!

Llum en l'art d'estimar

Buscant el timó on aferrar-me i navegar he obert, per primer cop, "El arte de amar",d' Erich Fromm. Anys davant els meus ulls a l'estanteria i mai m'havia atrevit a obrir-lo.
Ara estic preparada. Profundament preparada. Lúcidament preparada per al més obvi:

Si dos personas que son desconocidas la una para la otra,(...), dejan caer de pronto la barrera que las separa,(...), ese momento de unidad constituye uno de los más estimulantes y excitantes de la vida.(...)Ese milagro de śubita intimidad (...).No obstante,(...), consideran la intensidad del apasionamiento, ese estar "locos" el uno por el otro, como una prueba de la intensidad de su amor, cuando sólo muestra el grado de su soledad anterior.

Continuarà...:)

Dona a l'aigua!

divendres, nàufraga, va venir un mariner i em va llepar les ferides. En una casa a la sorra,durant unes hores, el buit es va omplir de turbulències de vida.

Ara la mar torna a estar en calma i el buit nostàlgic;)

El salvavides és incansable.

L'institut

He deixat de llegir. He deixat les noveles, els assaigs, reposant sobre l'estanteria de nit de l'habitació. Fa temps que no vaig al cine, fa temps que no miro una peli a casa. Fa un mes que quan tinc temps necessito estar dintre de mi i quedar-m'hi una estona, i sentir. Fa un mes que sento el buit. Li busco els límits, deixo que se m'endugui a territoris tabú, abismes. Fa mal però m'hi reconec. Ho necessito, creuar els límits. Sortir d'on he estat fugida sempre. Entrar on he estat sempre.
Y si nada nos libra de la muerte,
que el amor nos salve de la vida.
(El salvavidas, Javier Velaza. mon amour;)
Ara visc el contrari: la vida em salva de l'amor. Ara la vida és generosa. I l'amor aspre.
El "salvavidas" d'aquesta tardor: l'institut.
Visc tantes i tantes històries de personetes cada dia (!). Nenes i nens, mirades per tot arreu. M'enfado, crido, m'endolço, xiuxiuejo, somric, faig riure, em preocupo, em contradic, m'equivoco, la clavo...l'institut és un organisme palpitant que m'enganxa. Passo 6 hores trepidants a Gelida cada dia. Els alumnes em tenen fascinada. Jo, miop per no veure l'horror, ara tinc mirades per tot arreu, mirades als ulls, mirades transparents, desafiants, provocadores, estimulants. Jo em conecto a elles, i entro al viatge de la classe: els polinomis, els metalls, la glucosa, Darwin...tot brolla. Arriba el divendres i el buit m'atrapa. M'he deixat endur tant al llarg de la setmana que quan em torno a trobar amb el buit, sento que la cinta transportadora s'ha aturat, ja no respiro, m'ofego. He après a viure aquesta sensació i no trigo en buscar un gronxador per ballar en el buit: la música. Tardes fredes de música.

De moment em quedaré aquí un temps. Estic escèptica i hivernant.
I aniré i vindré de l'institut per sentir-me viva.

Va por vosotros

Uix. Me ha tocado. La cuerda, la grave, la de las reivindicaciones silenciadas.

Al hombre que se ríe conmigo y hasta de mí y que me permite mantener la fatuidad controlada y la generosidad en improvisación permanente.

A estas alturitas de mi vida, y sin poder hablar de sabiduría, ni relativa;), creo que ya podría escribir sobre mis hombres...me ha hecho feliz un instante el pensar que yo también tengo dedicatorias. Soy afortunada. Me hace bien saberlo, sentirlo.

A lo mejor un día me atrevo y escribo sobre ellos. Hoy os dejo con Maruja.

Echo de menos me hace falta lo que no viví ni en sueños

Cuando no pasa nada tiendo a la melancolía.
Tiendo a la tristeza. Esa es mi inercia.
Pura física: Todo cuerpo persevera en su estado de reposo o movimiento uniforme y rectilíneo a no ser que sea obligado a cambiar su estado por fuerzas impresas sobre él.
En reposo o en un movimiento uniforme, echo de menos. Y persevero en esa melancolía. Es un movimiento uniforme y rectilíneo hacia abajo, con la gravedad como única fuerza.

Echo de menos lo que no viví ni en pintura.
Añoro, por ejemplo,
a mi madre perdida
entre mis 6 y mi vida.

Añoro, me hace falta,
haber aprendido a querer y decirlo.
Haber aprendido que me quieren y sentirlo.

Añoro la confianza,
la alegría en la garganta.


Lo que tuve retuve y eso no me lo quita nadie. Esa es la fuerza que me obliga a cambiar de estado, la que me imprime carácter. La que me arranca de mi inercia. La que me permite seguir buscando, trotando, bailando, jugando, trabajando, disfrutando.

Quiero que desaparezca la melancolía,
por ejemplo,
que mi inercia sea vitalidad en calma
y las fuerzas me lleven a la determinación
de ser feliz...resolución.

Resolución de ser feliz
por encima de todo, contra todos
y contra mí, de nuevo
-por encima de todo, ser feliz-
vuelvo a tomar esa resolución.

Otra vez Gil de Biedma.

Gracias por estar ahí,escribo porque sé que estáis ahí. Dentro de mí.

I dance Drexler to the end...

Dies nostàlgics...Bilbao.

Des que vaig anar a veure "Let's get lost" que la trompeta i la veu dolça d'en Chet Baker torna a omplir casa meva. I sovint m'acompanya una estona, unes pases, quan surto de casa i encara em ressona per dintre...I suposo que això té conseqüències, But I should never think of spring. :).

Dies nostàlgics a Bilbao. Records que semblaven enterrats han aflorat lleugers i m'han acompanyat pels carrers, i m'han tingut a flor de pell. Ai, el record de l'amor, dels amors. Un et porta a l'altre, i la tardor, el xirimiri, les muntanyes verdes, brillants, trencades de tant en tant per la ría, la indústria i la ciutat.

La tortículis, i més obviament la febre, m'han tingut en un estat introspectiu, meditatiu i sensible. Una vegada més a Bilbao, per primera vegada a Bilbao.

Cal Cases

He creuat el pont a Cal Cases:)

Castellers a la Mercè!

Torre de nou amb folre i manilles pels castellers de Vilafranca.

Ahir, un any més, vam tancar la Mercè a la Pl. Sant Jaume vibrant i suant amb els castells. Junt amb el foc dels diables, les dues tradicions catalanes que em fan vibrar a cop de tambors i gralles. Tradicions laiques i simbòliques, tradicions col·lectives que busquen la superació col·lectiva del foc i l'equilibri. No hi ha tortures a animals, no hi ha idolatració a una persona, no són sexistes, demanen concentració i valentía,no pas egocentrisme i brutalitat: és un treball col·lectiu d'homes, dones, petits i grans...tradició del poble. I no parlo de nació, parlo de poble.

Amb la Mercè s'acaba l'estiu...ahir el sol picava de valent, avui el dia s'ha aixecat rúfol i fresquet. Fresca de pluja i bolets. Benvinguda la tardor!

Sincerelly, L. Cohen

La foto és meva, desde la secció 207 del Palau a la pantalla. Per a mi com si l'hagués tingut a tocar;)

Encara no he sortit de la barca. El concert d'ahir em va transportar a la meva infància, als matins de dissabte a Ulldemolins, plens de llum i música a flor de pell; a l'habitació de la música a casa,a casa els meus pares, on podia escoltar els discos obsessivament...als moments en els que la veu de Leonard ens embolcallava i ens refugiava en una barca suau, càlida i intensa. Salvats.
Sobretot infància. Després la seva música ha acompanyat moments d'amor compartit, moments d'amor propi,sempre gronxant-me, sempre gronxant-nos.

I ahir la nit va tenir una màgia d'aquella que fa que un Palau Sant Jordi semblés el menjador de casa. Aquella màgia que, a cada gest, a cada moment del concert, sacseja la pell dels milers de persones que vibràvem com electrons deixats anar. Tots embarcats. Deixats anar.

Estremecedor.

Did you ever go clear?

Demà, demà...vaig obrint-me la pell amb les seves cançons per a que demà el xoc, l'abraçada càlida de la seva veu, no em trobi massa vestida.

"Nunca he tenido la certeza de vivir en un solo mundo, la tranquilidad de una pertenencia indudable".

Antonio Muñoz Molina, artículo en el Babelia del sábado. Gracias gK;)

The Tiger Lillies!!

Fenòmen extrany, grups que no sé perquè abandono, i un dia reapareixen de manera obsessiva i acompanyen a la perfecció temps extranys de transició i decisions. De sobte, dels dies en que casa meva estava plena de gent...

Tenen molts discs, moltes cançons, cosins germans de'n Tom, Tom Waits.

The Tiger Lillies!!Punk gipsy cabaret!

Com a casa;)

Quan vaig estar a Holanda (2001-2002) encara no feien la trobada...com hagués canviat la meva integració si hagués pogut participar del Red Hair Day!!!

Estar en ti

Yo no entro en ti para que tú te pierdas
bajo la fuerza de mi amor;
yo no entro en ti para perderme
en tu existencia ni en la mía;
yo te amo y actúo en tu corazón
para vivir con tu naturaleza,
para que tu te extiendas en mi vida.
Ni tú ni yo. Ni tú ni yo.
Ni tus cabellos esparcidos aunque los amo tanto.
Sólo esta oscura compañía. Ahora
siento la libertad. Esparce
tus cabellos. Esparce tus cabellos.

Antonio Gamoneda

So what do you fear my lady?

Aragorn: What do you fear my lady?
Eowyn: A cage. To stay behind bars until use and old age accept them. And all chance of valor has gone beyond recall or desire.

"We must love, or accept the consequences"

The soldier, A Woman A Man Walked By.PJ Harvey&John Parish

Khawuleza!

Retornada i encara una mica desubicada. El síndrome d'Stendhal té una ressaca densa...suposo que si la tracto amb bona companyia poc a poc em recuperaré. Com s'alimenta el cos d'estímuls, quina gana extranya i buida queda!.
Tinc la rutina desarticulada i el pensament inundat d'abstractes. Els records del viatge em colpegen per dintre com un tambor, com si hagués de fer alguna cosa. I la tardor, la propera rutina a escollir, em balla una dansa frenètica al cap, però no l'acabo de concretar.

Paciència, només fa 48h que he tornat i acabo de dormir 12 hores després de les festes de Gràcia.

Però se'm fa incomprensible aquest estat. I això m'obsessiona.

Dos joietes de Miriam Makeba (no paro d'escoltar-la):

http://www.youtube.com/watch?v=V74f9eIi9c0
http://www.youtube.com/watch?v=OHxkiXALQjU
(així és com sona el xhosa, l'idioma d'una gran part de la població negra sudafricana. Entre ells Nelson Mandela.Flipeu amb els clicks!)
pd: el you tube no deixa insertar els videos a petició, suposo,de qui els ha publicat.

To be or not to be...sorry;)

Ser o no ser, aquest és el dilema:
¿és més noble sofrir calladament
els cops i les fletxes d’una sort indigna,
o alçar-se en armes contra un mar d'adversitats
i eliminar-les combatent? Morir, dormir: res més...
I si dormint s'esborren tots els mals del cor
i els mil estigmes heretats per la carn,
quin desenllaç pot ser més desitjat?
Morir, dormir... dormir... i potser somiar...
Sí, aquest és l'obstacle: no saber
quins somnis acompanyaran el son etern,
un cop alliberats d'aquesta pell mortal,
és el que ens frena i fa que concedim
tan llarga vida a les calamitats.
¿Per què aguantem, si no, l'escarni d'aquests temps,
el jou dels opressors, el greuge dels superbs,
l'amor burlat, la lentitud de la justícia,
l'orgull de qui té un càrrec o el desdeny
dels ineptes pel mèrit pacient,
quan un mateix pot liquidar els seus comptes
amb una simple daga? ¿Qui arrossegaria
el pes d'aquest bagatge tan feixuc
tota una vida de suors i planys,
si no fos que el temor d'alguna cosa
més enllà de la mort, aquell país inexplorat del qual
no torna mai cap viatger, confon la voluntat
i fa que preferim patir mals coneguts
a fugir cap a uns altres que desconeixem?
I així la consciència ens fa covards a tots,
els colors naturals del nostre impuls
empal—lideixen sota l'ombra de la reflexió,
i empreses de gran pes i gran volada
per aquesta raó desvien el ser curs, i perden
el nom d'accions... Però silenci...
La bella Ofèlia!... Nimfa, en les teves oracions
recorda tots els meus pecats.
William Shakespeare

Hamlet,Hamlet, paraules com dagues. Julio Manrique bestial, Poloni entranyable, Ofèlia nimfa sorprenent.L' adaptació de La Perla29 a la Biblioteca de Catalunya ens va convèncer tot i les cadires, la son i la calor. Feia calor però la suor regalimant en els personatges va fer pujar la temperatura de la gèlida (i podrida) Dinamarca.Llegint el programa, el director, l'Oriol Broggi, parla de com Shakespeare dóna llibertat als actors, és tan gran i les seves paraules tan riques, que en comptes de encorsetar, allibera. M'ho imagino com un pot d'essència tan concentrada que en pots fabricar desenes de perfums sense perdre'n l'origen i la qualitat.

Confessió previsible: m'he llevat amb la cara de'n Julio Manrique corrents amb la camisa blanca mig oberta i amb els ulls plens d'inteligent bogeria, amb els ulls plens de Hamlet...brrrrrrrrr...aquest somni m'acompanyarà el son etern?llavors existeix el paradís!;P

-------------------------------------------------------
Els nervis pel viatge i les turbulències d'aquest estiu em van fer veure un Hamlet neguitós, inquietant...diferent d'altres vegades. Què gran és Shakespeare!!

Bon estiu a totes i tots, espero poder escriure durant el viatge.

Les ulleres de sol de'n Gilet

El ram de'n Gilet

7è Aniversari Ateneu Rosa de Foc

Dissabte vam celebrar 7 anys d'Ateneu i un any més, després de molta feina, va ser un dia apoteòsic, eufòric, colectiu...un dia que cada any em confirma, ens confirma, que un projecte d'autogestió amb generosa paciència, convenciment polític i una mica de confiança en la humanitat;), és possible. I no només sobreviu sino que creix, es transforma i dóna lloc a altres projectes, crea sinergies, millora les nostres vides, fa d'antídot contra l'amargura, contra l'estancament, contra la resignació a la que ens transporta vertiginosament la societat i el context en el que vivim.

Ara mateix aquest espai i tota la seva òrbita (ccoperativa, hort comunitari...) són part imprescindible de la meva vida.

Vam preparar un regalet per l'Ateneu. Una cançó. Poseu-hi la musiqueta de'n Kiko Veneno ("Echo de menos, la cama revuelta..."). Ah, i els talibans de l'ortografia agafeu aire, que hem fet un mejunge castalà que tomba a qualsevol (i representa el mejunge de gent que formem part de l'Ateneu)

Techo* de menos
Son siete años
de proyectos y asambleas
comisiones y mercados
y mucha fiestaa

cooperativa,
Olla mòbil, Repsol Mata,
Plataforma Antitrangènics
i també la Gàlia

I la Xaingra
que celebra aniversari:
ja són 25 mercaaats
i una Xic queta!

i les kafetes,
inestables i concretes.
i el nostre menjadoooor:
dijous, paella!!

Ay, mi rosita de fuego, rosita,
qué buenos ratos m'has dao!!!


Aquesta porta verda, quina alegria!
voldria entrar-hi cada dia!!
l'ateneu li dóna marxa a la meva vida

(marcha, marcha, arrikitán, queremo marcha, marcha)

Aquesta porta verda, quina alegria!
voldria entrar-hi cada dia!!
l'ateneu li dóna marxa a la meva vida


Passa la vida.
L'ateneu creix cada dia:
uns que marxen, uns que arriben
i es multipliquen.

I allà a Cal Cases
han obert la sucursaal
ja tenim la nova seu
per fotre el caamp.

I aquí, al barri,
cada dia més xivarri,
un cultiu extès de coopes
i també d'horteres!!

I don Fugueet
que ens ha fomut el coheet
però no ens treurà les ganes (leré) d'ocupaaar
el barri senceeer.


Ay, mi rosita de fuego, rosita,
qué buenos ratos m'has dao!!!

Aquesta porta verda, quina alegria!
voldria entrar-hi cada dia!!
l'ateneu li dóna marxa a la meva vida

(marcha, marcha, arrikitán, queremo marcha, marcha)

Aquesta porta verda, quina alegria!
voldria entrar-hi cada dia!!
l'ateneu li dóna marxa a la meva vida!

*lo de techo és per l'incident que vam tenir quan vam estar fent les obres al pis de dalt. Literalment se'ns va caure el sostre a sobre:)

L'amor és un peix

Brutals Els nens eutròfics d'en Pedrals.Directe recte, subidón.Apolo [2]. 16juny09.

(El video és del concert a l'Helio. Ja sóc fan: 2 de 2)

Vertigen

La immensitat des de dalt m'empeny a descordar tots els nusos i baixar saltant, flotant, sentir la llibertat de qui no té res a perdre. O de qui tot ho ha perdut i tan sols es deixa anar ja pel desig...neu avall, entre pics afilats, roques tossudes i salts d'aigua provocatius. Un paisatge espectacular, primavera a Tavascan, al llac de Mariola.



De sobte el meu cos es troba amb la pendent. Em fa tremolar les cames. La natura, vehement, brolla. Brolla l'aigua des de les alçades més escarpades, tot cau cap als estanys. Tot el paisatge cau. Vertigen. Por a caure? Per fi caic. Caic i la meva cara es relaxa, el meu cos es deixa anar, temeràriament tranquil. La por ha desaparegut. Les cames em tremolen de desig. No ho puc suportar. El vertigen. El desig de, d'una vegada, deixar anar les regnes, brollar.

De sobte ho veig clar: el vertigen és un desig insuportable de caure.


Un altre cop apareixen: fantàstiques persones, amics, m'acompanyen a creuar el vertigen. M'agafen de la mà, em rodegen, em cuiden, em fan el camí en aquesta neu diabòlica. Agafo el pal, el clavo a la neu. Clavo la mirada a la immensitat i rabiuda clavo, clavo les botes a la neu. El desig, despistat per uns instants, desitja dominar la pendent, desitja poder vèncer la gravetat, desitja agafar les regnes i deixar-se endur sense caure. Canviar de rumb: clavar-me.

Bcn--------------------------->Manresa

14:16h. Fa ja 8 hores que estic desperta. Estic a Manresa i no puc marxar fins les 19h.
Què ha passat?
(flashback)

5h. Sona el despertador. Me'n vaig anar a dormir tan mentalitzada, rollo mañana es la batalla, que m'he despertat súperenergètica. M'he vestit - negre i vermell per al primer dia, necesito uns colors que em facin de cota de malla de los enanos. Para resistir a cualquier troll. He preparat dos esmorzars, un dinar, una ampolla d'aigua i pica pica per aguantar lo que tenga que venir. M'he agafat el llibre del suec bestseller, el dels homes que no estimen a les dones. Quina sort tenir un totxo així quan m'esperen 3 setmanes de 3 hores diàries de puro ferrocarril. Quina coincidència que tingui un llibre per cada substi que faig. Em fa de banda sonora mental, l'acabo associant a un paisatge, a un estat d'ànim, a un estat físic, a una temperatura. I el canvi de Sitges a Manresa no està mal.

5:50h. Surto de casa amb la motxilla. Agafo la bici, el sol ja brilla, encara tènue, la ciutat s'acostuma poc a poc a la llum, els carrers més cèntrics estan buits i jo baixo flotant pel carrer Pau Claris. Baixo les escales del metro. Línia 1. Direcció plaça Espanya. Al vagó sobretot inmigrants, dones i jo.

6:21h. Arribo als ferrocarrils. A l'andana sobretot homes de pells fosques de matissos molt variats. Homes de polígon industrial. I jo. Espero el tren.

6:36h. Pujo al vagó buit. Estiro els peus sobre el seient del davant, recolzo el cap a l'esquerra, contra el marc de la finestra. Tinc molta son. M'endormisquejo. De sobte algú seu al meu costat de manera brusca. Obro els ulls i la miro: una noia xinesa em torna la mirada. Tanco els ulls però el batec del cor no em deixa dormir. No arriba el tobogan del son, no desconecto. Obro el llibre del suec i començo a llegir. No està malament, m'enganxa una estona, fins a Sant Vicenç dels Horts. Un reflex gairebé perruno em fa tancar el llibre, remoure els músculs i deixar anar tota la son. M'adormo, em perdo totes les estacions fins a Martorell Enllaç. Em desperto paulatinament i de sobte Montserrat, el bosc, sento l'aire humit. Tinc la sensació de viatge. I només estic anant a la feina, penso (!). El tren va quasi buit fins a Castellbell i el Vilar on un munt d'estudiants d'institut entren. Suposo que van a Manresa.

8:06h. Manresa-Alta. Baixo i pregunto a un taxista, extraordinàriament amable a les 8 del matí, com arribar a l'institut. Em sorpren el seu accent manresà (o manresí?). La neutra catalana em commou. Començo a caminar. Fa tres hores que m'he llevat i encara estic en camí. Però no m'agobio gens, m'he programat i gaudeixo del destí. De la curiositat. Una nova aventura, una nova destinació. Em pregunto si podria viure a Manresa. Si m'agradaria més aquest aire fresquet pels matins, aquests taxistes amables, aquests boscos humits i Montserrat, les agulles (reconeixo St. Jeroni, el cavall Bernat, el lloro...). M'emociona pensar que estic a una hora i mitja d'Alinyà. Més a prop que de Barcelona. I la laura que desperta a l'estiu m'ilusiona. És una laura de peus i pell, d'acció convençuda i reflexió necessària. Una laura una mica més nua. Barcelona té un corsé massa ajustat. No m'ofega però m'obliga.

8:22h. Arribo a l'insti. Bonic enmig dels camps i urbanitzacions. M'aten la cap d'estudis i em demana si puc acompanyar a un grup a fer una ruta de la "Manresa medieval". Accepto encantada. He decidit que m'agrada Manresa i la vull conèixer. I sempre m'ha atret la Seu, allà dalt del turó (el puig Cardener he après). M'han explicat les muralles i la baixada dels jueus, i els gremis i el Miracle de la Llum, i la ceràmica medieval manresana (molt bonica per cert). Passejo amb els alumnes de 1r per tota Manresa, acompanyada d'una guia. He recorregut Manresa en dues hores. He vist els tres hospitals, els retaules, les torres de la muralla...

11:30h.Tornem a ser a l'insti. Passen les hores tranquilament. En Ferran, el noi al que substitueixo (per primer cop més jove que jo!!), amb rastes i ulls verds, ha demanat la baixa per paternitat. Coneixo a l'Aniol i a la seva mare. Gent molt maca. Tranquila. M'explica tot el que hauré de fer, poca feina.
Esmorzo. Cafè, croissants i un entrepà petit. El bar tanca aviat però un profe ha portat regalets.

12:48h. Parlo amb la cap de Departament, la Dolors. Una profe de les que a mi m'agradaven. I de Biologia. Molt energètica, molt activa, transmet saviesa i acció. El seu fill ha estudiat Biologia a l'Autònoma però no ens coneixem. Em dóna seguretat.
Baixo a la sala de profes i m'apunto tots els horaris de les avaluacions, exàmens de suficiència...torno al Departament amb la Dolors i xerrem una estona. Li semblo més jove, em reconforta perquè la joventut no implica desconfiança.

13:26h Engego l'ordinador i m'endinso als correus. M'abdueix la informació. Torno mentalment a Barcelona. De sobte em truca la Gemma, gir mental brusc cap a Alinyà. Faig plans. Decideixo marxar de Manresa a Alinyà el mateix dia que acabo la substi, el dia 30. Em ve de gust fer la connexió, no trencar móns.Truco al Lluís, a Alinyà, i parlo una estona amb ell. Li explico el que acabo de decidir i ell em diu que una pedregada s'ha carregat l'hort. Però que la resta continua igual. Que ja m'esperen. M'emociono.

14:16h. Necessito escriure tot el que he sentit avui. Poques vegades em passa, aquesta necessitat de relatar lo qüotidià. Avui ha estat extraordinari.

------------------
15:00h. Tancaré l'ordinador i baixaré a dinar. Porto truita de patates i carbassó i un tomàquet obert amb formatge de cabra i orenga. I un iogurt dels que ha deixat la Sara, dels que menjava la Manuela. I la samarreta que porto és la que em va regalar la Lise. El fil de les persones que estimo em condueix segura per la realitat, per l'extraordinària realitat.

Per la tarda tinc avaluacions. Arribaré tard a Barcelona però l'angoixa ja no hi és.

L'extraordinari de lo qüotidià. La vida em sosté perquè no és com me l'esperava (Biedma).

Falsa identitat

Klimt
NUDA VERITAS
La identitat no és meva, l'han construïda els altres,
només em queda la nuesa,
donar patades per no desaparèixer.
Crisi amagada en una identitat ara gairebé perfecte,
coherent amb el que he esperat de mi,
coherent amb els límits acceptats,
amb el que esperen de mi els altres.
Ara que és quasi perfecte
me n'adono que és íntimament inútil.
Només em queda la nuesa.

Pippi Langstrumpf

Mi amiga danesita me la cantó en un autobús y me hizo feliz y pequeña y salvaje.

Neil ever Young

L'energia eterna del rock, so inconfusible: Neil Young aterrissa al Primavera i tot s'atura. La llegenda em satura els sentits: el so de la seva veu i la guitarra m'ericen la pell, la seva presència bèstia i terrenal em colapsa el pit; les seves cançons, banda sonora domèstica i familiar, em puntegen les cordes més emocionals i llàgrimes denses m'omplen els ulls.

Acaba el concert amb fúria: arrenca les cordes, les tensa i les toca, distorsió, so salvatge. El mestre no ha de demostrar res.

El seu somriure final em commou, clava la seva mirada espurnejant al públic, provocadora i subversiva i una onada eufòrica i sensació de llibertat recorre com un fuet tota la massa primaveral. Ens aplaudeix. S'acaba el concert. Subidón.

Hey hey, my my
Rock and roll can never die
There's more to the picture
Than meets the eye.
Hey hey, my my.

Sembla que no sóc la única que va flipar;)

Esa batalla

¿Cómo compaginar
la aniquiladora
idea de la muerte
con este incontenible
afán de vida?

¿cómo acoplar el horror
ante la nada que vendrá
con la invasora alegría
del amor provisional
y verdadero?

¿cómo desactivar la lápida
con el sembradío?
¿la guadaña
con el clavel?

¿será que el hombre es eso?
¿esa batalla?

Mario Benedetti

Gracias Mario*

No te salves

No te quedes inmóvil
al borde del camino
no congeles el júbilo
no quieras con desgana
no te salves ahora
ni nunca
no te salves
no te llenes de calma

no reserves del mundo
sólo un rincón tranquilo
no dejes caer los párpados
pesados como juicios

no te quedes sin labios
no te duermas sin sueño
no te pienses sin sangre
no te juzgues sin tiempo

pero si
pese a todo
no puedes evitarlo
y congelas el júbilo
y quieres con desgana

y te salvas ahora
y te llenas de calma
y reservas del mundo
sólo un rincón tranquilo
y dejas caer los párpados
pesados como juicios
y te secas sin labios
y te duermes sin sueño
y te piensas sin sangre
y te juzgas sin tiempo
y te quedas inmóvil
al borde del camino
y te salvas
entonces
no te quedes conmigo

Mario Benedetti

Raimon els dissabtes

Gràcies a l'Spotify;) i a la febre estic tenint un dissabte fantàstic...un viatge als moments feliços de la infantesa: a casa la meva tieta, a Ulldemolins, els dissabtes quan toca "fer dissabte". Dissabtes plens d'emocions. Les finestres plenes de Montsant, la casa plena de llum i de música...Carlos Cano, Leonard Cohen i Raimon m'exaltaven les emocions i definien moltes coses sobre mi. Sobre el que ara sóc, el que ni m'imaginava, nena trista, que mai seria de gran.
I la tieta plorava i reia... i ara sóc jo la que plora i riu i sent la llum que entra per les finestres...i m'envolta la música.


Jo vinc d'un silenci

Jo vinc d’un silenci
antic i molt llarg
de gent que va alçant-se
des del fons dels segles,
de gent que anomenen
classes subalternes,
jo vinc d’un silenci
antic i molt llarg.

Jo vinc de les places
i dels carrers plens
de xiquets que juguen
i de vells que esperen,
mentre homes i dones
estan treballant
als petits tallers,
a casa o al camp.

Jo vinc d’un silenci
que no és resignat,
d’on comença l’horta
i acaba el secà,
d’esforç i blasfèmia
perquè tot va mal:
qui perd els orígens
perd identitat.

Jo vinc d’un silenci
antic i molt llarg,
de gent sense místics
ni grans capitans,
que viuen i moren
en l’anonimat,
que en frases solemnes
no han cregut mai.

Jo vinc d’una lluita
que és sorda i constant,
jo vinc d’un silenci
que romprà la gent
que ara vol ser lliure
i estima la vida,
que exigeix les coses
que li han negat.

Jo vinc d’un silenci
antic i molt llarg,
jo vinc d’un silenci
que no és resignat,
jo vinc d’un silenci
que la gent romprà
jo vinc d’una lluita
que és sorda i constant

Raimon.

Suposo que molts han volgut veure en aquesta cançó i aquesta lletra un himne nacionalista...bé, jo, tossuda, li veig una lluita sorda i constant, ageneracional i afronterera...suposo que de la barreja d'en Carlos, en Leonard, en Raimon, familia pagesa, el Montsant i la tieta no en podia sortir res obtús...

Per fi...!

La meva obsessió de fa quasi dos anys retorna...el meu Elvis ha tret disc nou i jo ja ballo. Per cert, els vaig escriure i vindran a Barcelona per la tardor.:*)Sóc fan!
Chains, chains, chains...!

L'Agustí Graell

2 de Maig, Serra de Campelles, Muntanya d' Alinyà

Els ametllers - 1901

Els ametllers
Fulls de dietari - 1901

23 de gener:
Avui, per la primera i dolça volta,
m'ha sorprès la blancor dels ametllers
traient el cap per sobre dels recers
de l'hort blanc de les monges caputxines:
semblaven esfereïts
de sentir-se tan florits
tots sols entre les boirines.

6 de febrer:
Avui semblaven valents
i semblava que cantaven
afrontant a tots els vents
i a les neus que els vents portaven.
Sota les neus imminents
cantaven de l'alegria
d'haver florit innocents
abans de l'hora i del dia:
des del fons dels jorns vinents,
plorant, la Primavera els beneïa.

15 de febrer:
Avui ha caigut neu damunt les flors
i damunt de les coses primerenques:
un matí de blancor que el sol ha fos.
A migdia poncelles vermellenques
han tret el cap florit entre la neu
i han resplendit en mig de la blancura:
els ametllers han dat gràcies a Déu
agitant llur rosada vestidura.

JOAN MARAGALL

Hi poseu la música de Mishima, la veu de'n David Caraben i ...................la tarda esclata*

HORTERA?Eres tú...

Adhesió al projecte de l'Hort Comunitari de Gràcia

L'Hort Comunitari del carrer Banyoles va néixer d'un estudi sobre la manca d'equipaments al barri envers els espais buits i infrautilitzats, realitzat per un nombrós grup de persones, entitats i col·lectius de la Vila de Gràcia. La conclusió d'aquest estudi va ser que degut a a motius diversos (especulació, manca de voluntat política de les administracions i deixadesa administrativa) hi havia una clara realitat de manca d'espais d'us social i comunitari així com un excés d'espais amb signes clars d'abandonament.

El 25 d'Octubre de 2008, diversos veïns i veïnes de La Vila de Gràcia, vam ocupar un solar al carrer Banyoles i vam començar a construir un hort comunitari pel barri.

Ara, cara a una demanda civil i un judici inminent contra l'Hort, us demanem a vosaltres, estimats veïns i veïnes de La Vila, associacions, negocis, caus, esplais i d'altres col·lectius que sou part vital del teixit social d'aquest barri, que mostreu el vostre suport al projecte de l'hort. Tants heu participat i heu gaudit d'aquest espai – ara ens toca lluitar per ell.

Donem el nostre suport a l'Hort Comunitari del Carrer Banyoles 5 al barri de Gràcia, Barcelona.

______________________________________________________________________________________

Adhesión al proyecto del Huerto Comunitario de Gràcia

El Huerto Comunitario de la calle Banyoles nació a raíz de un estudio sobre la falta de equipamientos en el barrio en contraposición a los espacios vacíos e infrautilizados. Este estudio fue realizado por un numeroso grupo de personas, entidades y colectivos de la Vila de Gràcia. La conclusión fue que debido a diversos factores (especulación, falta de voluntad política de las administraciones y dejadez administrativa) había una carencia palpable de espacios de uso social y comunitario, así como un exceso de espacios con evidentes signos de abandono.

El 25 de octubre de 2008, una serie de vecinos y vecinas de la Vila de Gràcia ocupamos un solar en la calle Banyoles y empezamos a construir un huerto comunitario para el barrio.

Ahora, enfrentados a una demanda civil y un inminente juicio contra el Huerto Comunitario, os pedimos a vosotros, queridos y queridas vecinos de la Vila, asociaciones, negocios, caus, esplais y otros colectivos que formáis parte del tejido social del barrio, que brindéis vuestro apoyo al huerto. Todos hemos participado y disfrutado de este espacio, ahora nos toca luchar por él.
Demos nuestro apoyo al Huerto Comunitario de la calle Banyoles 5, en el barrio de Gràcia, Barcelona.

Lástima

Tonterías: me había dado lástima.

Lástima por la conciencia clara de que esta situación no era algo excepcional que hubiera elegido por exceso o por capricho, por el inquieto deseo de conocerlo y probarlo todo (lo sublime y lo soez), sino que se había convertido en la situación habitual de mi vida actual. Que era ella la que marcaba con precisión el círculo de mis posibilidades, que era ella la que dibujaba con precisión el horizonte de la vida afectiva que desde ahora me pertenecía. Que esta situación no era una manifestación de mi libertad sino una manifestación de mi determinación, de mi limitación, de mi condena. Y sentí miedo. Miedo de este lamentable horizonte, miedo de este sino. Sentí que mi alma se encerraba en sí misma, que empezaba a retroceder ante todo esto y al mismo tiempo me espantaba que no tuviera a donde retroceder para escapar del cerco.

Gran Kundera. Enmig d'una història grisa, La broma, et planta una dissecció profunda, reflexions d'un personatge, lúcid entre la mediocritat. Estic gaudint d'un llibre que feia temps tenia immòbil, desapercebut entre la resta de l'estanteria. No és meu, no sé de qui és. D'algú que ha viscut en aquesta casa i s'ha deixat la broma abandonada...

L' Espanya de Sorolla

Catalunya, El pescado

Quina meravella d'exposició...magistral la llum, les cares, la perspectiva...
M'ha conmogut la sensació de pertànyer a una Espanya variada, diversa, plena de persones, maneres de fer, vestits, rituals: en comú la llum i el poble. M'és igual on es posin els límits, ojalà pogués sentir-me meves pintures de persones africanes.

Me n'alegro que en Sorolla no acceptés la proposta de fer murals històrics.

A casa m'he endut "Paseo a orillas del mar" tot i que no formava part de l'exposició.

Fear

(...)
What if what you do to survive
kills the things you love

fear's a powerful thing, baby

(...)

Bruce, Devils and dust

Dejarle espacio

El infierno de los vivos no es algo por venir; hay uno, el que ya existe aquí, el que habitamos todos los dias, que formamos estando juntos. Hay dos maneras de no sufrirlo. La primera es fácil para muchos: aceptar el infierno y volverse parte de él hasta el punto de dejar de verlo. La segunda es arriesgada y exige atención y aprendizaje contínuos: buscar y saber reconocer quién y qué, en medio del infierno, no es infierno, y hacer que dure, y dejarle espacio.

Italo Calvino, "Las ciudades invisibles"

Matagalls a la llum

Llum, teníem set de llum, i vam quedar cecs, enlluernats de silenci, de blanc i blau i hivern.

Fantàstic dia al Matagalls, preludi d'un canvi...

la vida em sosté, inesperadament*

Desig congelat

Tinc els desitjos en un tupper al congelador.

I mentrestant tiro de caldo Aneto, sofregits i verdura al vapor.

Menjar de règim,
indolor, inolor,
sense emoció.

Una vegada vaig demanar: "Dios mío, hazme desnatada".
No volia dir congelada. No volia dir uperitzada.
Volia dir bullir lleugerament, fer xup-xup, en un caldo d'espècies canviant,
provar receptes, cosir cortines, pintar parets, regar plantes, florir cadires.

Tot està controlat?
tot està congelat.
No trobo el microones.
he cremat el mooncup.

Revolutionary road, Vila de Gràcia, Barcelona.

Retrato de una Loca 1822-23 Théodore Géricault

Podria ser el "Retrat de la meva àvia, Gertrudis. Boja i persona".

Viu al límit, control /descontrol; ha perdut la cuirassa civil, la independència, la capacitat de comunicar-se coherentment. Però no ha perdut el fil, és la boja Gertrudis. La persona continua dintre, sobreviu i s'expressa. Tenim por dels bojos, tenim por de nosaltres mateixes.

Morning with Portishead

Roseland, NYC (1998)

The sun shining through the window and myself, HOME(2009).Sold out.

#1:All mine: only you are taking me over.
#2: ... strange roads full of rusted men...and women.
#3:Can't hold this sour times anymore.
#4: Give me a reason to be...a woman.

Second round: Third (2008)

M'ha sortit una pastanaga davant del nas...

El país és massa gran per cabre-hi en aquest petit blog...si cliqueu a sobre podreu veure tot el mapa...

Ser vell

Entre les ombres d'aquells gats i gossos
dels patis i corrals de Sanaüja,
hi ha un clot de temps perdut i pluja bruta
que veu anar als infant contra la mort.
Ser vell és una mena de postguerra.
Asseguts a la taula de la cuina
en vespres de braser triant llenties
veig els qui m'estimaven.
Tan pobres que al final d'aquella guerra
es van haver de vendre el miserable
tros de vinya i el gèlid casalot.
Ser vell és que la guerra s'ha acabat.
Saber on són els refugis, ara inútils.

Casa de Misericòrdia, Joan Margarit.

Entre les murs

Si voleu saber què passa entre els murs dels instituts públics, no us la perdeu. Una pel·lícula amb guió soprenentment real, de fet, jo em pensava que simplement havien gravat moltes hores de classes i havien fet una pel·lícula a partir d'imatges en plan documental. NOooor: és una película, amb un guió, amb escenes repetides, amb actors amateurs interpretant històries no pròpies. Al·lucinant.
I al·lucinant també la identificació amb tot el que passa. Normalment a l'aula el professor està sol amb els estudiants, no hi ha testimonis, no saps mai com seran les classes dels altres, és una història teva, amb els teus alumnes, ells et veuen a tu (tu no sabràs mai com, en què es fixen, quins tics t'atrapen, quina definició de tu es creen...) i tu els acabes coneixent més del que s'imaginen. I sense esperar-m'ho, he passat dues hores contemplant la intimitat entre un professor i els seus alumnes...gairebé ruboritzant:).
Pel·lícula necessària per tothom: tothom trasllada a l'educació l'origen de tots els mals i de totes les solucions. Les mestres i les professores (i ells, minoria) intentem explicar constantment els símptomes, l'etern conflicte...però també intentem explicar què és el que ens enganxa...el que fa que pugui esdevenir una professió apassionant.
I els adolescents, insolents, surten retratats d'una manera molt precisa, sense caure en estereotips negatius ni idealitzacions absurdes.Persones en construcció, en crisi, plenes d'oportunitats i de conflictes, víctimes i responsables. És l'etapa de transició per excel·lència.
Crec que a Entre les murs es descobreixen totes les sensacions necessàries per entendre com creixen les llavors de la futura societat mestissa i rebotada...les claus de noves portes que s'obriran en un futur no molt llunyà. Una peli que esdevindrà una eina.

Mañana de ayer, de hoy

Has volgut ser una cançó,... ser melodía. Mishima

hi ha poemes i cançons que em desperten un neguit desagradable, gens admirable, una mena de gelosía,
de voler ser cançó, voler ser melodía...que aquella veu em canti, aquells versos em defineixin,
o encara més concret, un desig intens (i frustrant) de ser personatge extemporani, no persona. Desig de viure com una quimera*.

Ahir a la nit, dissabte (sense febre;),
no sé què em va dur, no sé per què em vaig deixar endur, cap als llibres de poesía de la estantería...
i un poema breu,suau, subtil...em va arrencar de la meva calma chicha...

Es la lluvia sobre el mar.
En la abierta ventana,
contemplándola, descansas
la sien en el cristal.

Imagen de unos segundos,
quieto en el contraluz,
tu cuerpo distinto, aún
de la noche desnudo.

Y te vuelves hacia mí
sonríendome. Yo pienso
en cómo ha pasado el tiempo,
y te recuerdo así.

Jaime Gil de Biedma

*quimera: f. Creació imaginària que es pren per realitat.

Indignació