Rose Fire Club

Ahir a la nit l'Ateneu Rosa de Foc es va transformar en un local clandestí dels convulsos anys 20. Obrers anarquistes, gangsters de poca monta i dones de moral més que discreta...van ballar i conspirar sota les bombetes roges.

Aquí teniu a Laurie Garbo i Gasier O'Ryan en un moment de la festa. La nit més llarga de l'any va ser viscuda amb eufòria per tots els presents:teatre, sopar,actuacions, karaoke i discoteca amb la DJ Claire Sullivan als plats. Una nit sensacional.
Alguns van veure clarejar el dissabte...

Y todo el mundo se obsesiona con aquello de lo que es excluido
Adam Philips, Monogamia.

L'Agustí Graell i jo als "Estrats"

Alinyà

Vistes des del Camí Ral: Barranc de Perles, Boumort i Montsec.

Barrancs i crestes, tossals i rocs, rases i prats, roures i pins, carrasques i cirerers. Voltors, àligues, senglars i isards. Patates i pèsols, horts i porcs. Vaques, ovelles i cabres. Rius, fonts, molins, ermites. Pobles.

Persones.
Immenses persones. Ulls vius, mans tosques i càlides.
Pilar,Agustí, Lluís, Neus, Agustí, Manel, Lluïsa. Pares, mares, germans i companys.

Alinyà és un lloc i un estat. La llar s'encen dintre meu, les històries i les anècdotes comunes i revelades per la confiança i els estius compartits, ara m'omplen a l'hivern. El soroll ha enmudit. Els ulls, ebris de paisatge, es fonen amb els pensaments. Dormo plàcida i somio justament. Desperta, la transició sense sobresalts, visc "ahora", l' absolut de l'Agustín.
Em sembla.

Isabel y Agustín: Canciones y Razones

He trigat dies en assimilar les "Razones y Canciones" del dissabte a la nit a l'Ateneu. Una xerrada- col·loqui d'Agustín García Calvo y Isabel Escudero. Agustín arremetía contra la fe ( portadora de miedo y esperanza ante un futuro que no es realidad), contra el yo, el ahora...en contraposición a "yo", "ahora", desprovisto de los artículos que alejan el momento de la vivencia. Entendí un intento de vivir con intensidad en otras dimensiones que no sean la del tiempo, que básicamente, por imposición socio-cultural (?) es la que vertebra nuestra existencia.
Y a pesar de tener la sensación de que todo me sonaba a "Carpe Diem" o incluso a las premisas más punkies...y hace tiempo que rechacé esa forma de vivir (simplemente porque yo no era capaz); hay algo de lo que oí y sentí el sábado que se ha quedado inquieto dentro de mi. Y mezclado con una conferencia de Sartre ("El Existencialismo es un Humanismo") que he estado leyendo estos dias...más las intensas semanas revolucionarias que estoy viviendo...
ayayayay, que se avecina un reajuste de piezas, una nueva teoria ( lo siento Agustín) que a modo de fe, me ayuda a cargar con la angustia que me provoca la nada. Lo bueno de esta religión, jeje, la mía, es que está en continua revisión y sorpresa, y que nunca acaba siendo lo que esperaba. Y simplemente la necesito para ir viviendo y despistando el hueco...así, pasándomelo bien y compartiendo no me quedo en el limbo del sinvivir. Así no conmuero con mis vivos.
Y entre Agustín y Agustín estaba Isabel, su compañera,subversiva desde la calidez y las coplas, estupenda señora llena de chispas y complicidades. Sus poemas me hicieron cosquillas en mis neuronas y emociones. Ahí van unas coplillas de las suyas:

CUANDO te digo "te quiero",
lo que te quiero decir
es que aún me lo creo.

QUE a ratitos le quiero
y a ratos no:
que no es estado el amor.

AL FIN descansa,
el pájaro en el alma
y el pensamiento en la rama.

Dos ferocidades

Dos ferocidades guardo
desde muy chica:
una caza las cosas con ansia viva;
otra las encarcela
en Metafísica.

Isabel Escudero

Two gallants

Directe impresionant. M'han girat un dia estrany. El soroll continua.
(Brutal Waves of grain. I la lletra. Un viatge amb Threnody in Minor B)

Coco Rosie

Com que em costa descriure la música i les sensacions dels concerts, tan sols diré que el d'ahir de Coco Rosie a l'Apolo va ser sensacional. De nou una emoció d'aquelles que enganxa, un món sonor que atrapa i vols quedar-t'hi a viure. I la Coco, amb la seva veu infantil i arrancada que em recorda a la de la Bjork, però amb una personalitat que li dóna deu mil voltes a la creguda islandesa (tot i que la seva música m'encanti, em posa dels nervis el seu rotllo de deesa del glaç...), em va seduir.
Al contrari que el dijous amb en José González, ahir a la nit el directe va superar els discos. M'agrada molt com han evolucionat, mantenint les seves joguines, les veus naïf, però ara amb bases electròniques contundents i ritmes hiphoperos (jeje, no sé que en pensarà en wolvie;). Vaja, que només em cal afegir que porto tot el dia monomusical...

Soroll a la platja

Porto dies acoplant les emocions a altres ritmes externs: música, bones pelis, amics...em costa deixar-me sentir el meu propi ritme sec, sense guarniment.
Hi ha molt de soroll i m'inquieta. Sento una brutalitat per dintre que sóc incapaç d'expressar verbalment.
No m'agrada l'exhibició gratuïta de les emocions si no serveix per expressar i transmetre. I aquests dies hi ha un monòleg que només estableix ponts expressius amb la música. Suposo que per això no he parat de parlar de músics, lletres, interpretacions, poesia... eines necessàries per calmar el desasosiego sense evadirlo. Només puc estar en espais on el soroll trobi pentagrames on organitzar-se i esdevenir quelcom harmoniós.
Assisteixo emocionada a la revelació del meu cos. El meu cap, derrotat, perdut en mil cabòries i treient fum, es fa petit i inútil. És especialment emocionant per mi quan entro a dansa. Les quatre hores de la setmana en que el meu cos, ple de raons, troba els seus arguments. I he decidit escoltar-lo.
N'estic farta de heures i esquemes mentals. Ara em ve un poema de'n David Jou que ha anat prenent significat amb el temps, tot i que el primer cop que el vaig llegir a l'aula magna de la Facultat de Biologia, després d'una classe magistral de'n Ramón Margalef, va ser un moment històric: un dels grans mestres de l'Ecologia va acabar la seva classe posant una transparència amb aquest poema, sense donar-li importància, com els títols de crèdit d'una pel·lícula. I jo vaig sentir una torbació que em va deixar clavada al seient...

Preguntes

Abans de la meva primera pregunta
vingueren llibres amb mils de respostes.

No sé preguntar.

Paraules com heures s'arrapen al rostre
del món i fingeixen un món tan real
que em perdo en jardins de matèria verbal
i dubto del món circumdant que se'm mostra.

I em falten destrals,
destrals contra l'heura de mots i mentides
que em volta de somnis i escenes fingides,
de cúpules falses d'esquemes mentals

i enyoro un cel clar
i un món primigeni i un temps d'infantesa
on sigui possible la pròpia sorpresa.

No sé preguntar.


Emocionant, escrit per un físic poeta i après d'un mestre ecòleg...la ciència amaga persones, canalitza el desig d'entendre, la pregunta eterna enredada en les heures dels esquemes mentals. Buf, que dos eminents científics reclamin un cel clar i admetin la incapacitat de preguntar em sembla, uix, no trobo la paraula, commovedor?
--------------------------------------

Ja està, m'he despullat una mica...em resultava desquiciat no escriure sobre aquest corrent oceànic turbulent que ara m'atravessa...si, al cap i a la fi, aquest blog és una mena de missatge en una ampolla, ansiant que algú el reculli i em faci sentir acompanyada a la platja...

it's only mine

"(...)

it's only mine

it's only mine

I grew it in the shade

when the sun couldn't shine

and at times I don't know why

the tears come to my eyes

and what if I go blind

as they flow out of my mind

it worries me

it worries me

that there's someone on my mind

who I don't see

I close my eyes to disappear

into the fields of stars between my ears

the dark

as they overlap

we follow one another

as we fade to black"

It's only me (Elvis Perkins)

La paz

Fa dies que els impulsos em porten, impulsos inexperts...i m'estan obrint a una perspectiva de les relacions humanes que ja sabia que era allà...però només la vivia en l'anècdota dels altres.

Fa dies que estic aprenent molt, aprenc que hi ha moltes persones que no criden.

La paz de los pazguatos.

La paz

Aquí no grita nadie. Desde hace mucho tiempo

esta ciudad es un caimán amaestrado,

un volcán sometido, sin rescoldos.

Es la paz, que ha colmado finalmente

-creedlo- todo el mundo.

Los mendigos meditan al cabo de la calle

y dan gracias a Dios por tanta buena suerte;

con las aguas benditas se deslavan los hombres

de color fastidioso -¿no sabría,

señor, tararear el blues de los rendidos?- .

De los jardines públicos emanan los perfumes

de las adormideras, y el vientre de los perros

aprendió a ser puntual.

Aquí no grita nadie,

ni hacia Roma-¿qué Roma?-

ni hacia ninguna parte.

Seria impertinencia

turbar tanto esplendor con palabras de aristas

sin pulir, sería extemporáneo, sin duda, y delincuente.

Es hora –convengamos- de invocar las palabras

esféricas –albricias, consumación, futuro-

palabras de sirope dulcemente escandidas

de himnos polifónicos, es hora

de ser por fin poetas alegres

o no serlo.

Todo está bien, gozad, gozad, benditos,

del fragor de esta paz

-la paz de los pazguatos-.

Javier Velaza, Los arrancados

Sur nos forces motrices

Aquesta tardor està plena de regals musicals...(no he parlat del nou de Radiohead, ni el de PJHarvey, ni del de Ben Harper...no dono l'abast!). Una altra perla: el directe de Dominique A, amb un títol brutal. Val la pena sentir el clarinet, els atacs de guitarra i les atmòsferes intenses que crea. Aquest any vaig poder anar al concert a l'Apolo i vaig flipar. M'encanta, i m'agrada ell, grandot i ple de força inquietant, transmetent fragilitat inestable en una música que de vegades es sosté en la seva veu i un acord; i de vegades t'endinsa en una tormenta elèctrica d'on et rescata amb el so del clarinet.

Buf, costa descriure la música, tan clara que palpita la sensació per dintre...

Mishima-Set tota la vida

Aquest dilluns surt a la venta el darrer disc de Mishima, Set tota la vida. Amb un títol així, ja estic neguitosa...encara no he pogut sentir les cançons que han penjat al myspace, però sí he llegit els comentaris del concert d'ahir, la presentació a la Razz3, a la que vaig intentar entrar, però ni pidolant...
Espero que el proper concert sigui en una sala més gran, i si en fan algún al Heliogàbal,que en siguin 10!!!

Tinc la boca seca.........

Persépolis

Aneu-la a veure. Entre tanta tardor i bellesa m'he despistat. Dijous vaig anar a veure la versió en cine del còmic i crec que el supera. L'animació és estupenda i la connexió emocional funciona a la perfecció en blanc i negre. Animació sense fantasia ni móns paral·lels: crua realitat.

Tardor a l' Alta Garrotxa - IV

Capvespre fràgil

Tardor a l' Alta Garrotxa - III

Perspectiva i fulles: somnis i mort.

Tardor a l' Alta Garrotxa - II

Puig de les bruixes - vessant catalana (sud): la càmera no ha copsat la meravella...ens queden les ombres de la caverna per evocar el paradís.

Tardor a l' Alta Garrotxa - I

Vaques somiatruites a la bassa de Moners

Democracy is forever...a quin preu?

Quin luxe anar al CCCB amb la Jaclyn, en Marc i l' Ana a veure la expo sobre el mirall que ens ofereix l' experiència de l' Apartheid...un mirall on, pertorbats per l' encertat enfoc de la expo, hi hem trobat molts processos de segregació social que avui en dia ocorren ben a prop nostre, en pro de mantenir i conservar un statuts obtingut per unes societats i uns estats rapinyaires; i heredat per una generació, la nostra, a la que, per imposició gairebé moral, ens toca fer memòria del preu del nostre benestar.
L' espiral històrica sembla que es tanca, apropant-se i perpetuant-se ara als nostres preuats i defensats territoris europeus. Després de l' expoli de riqueses, ja tips, ara tanquem fronteres, pugem murs, i ens aïllem per no veure la entropia creada per les nostres societats il·lustrades, que ara s' apropa "perillosament" a entorpir el gaudi del béns obtinguts durant anys, sobre els que jauen les admirades democràcies europees.

"Democracy is forever"...mentres els diamants i el petroli paguin el preu just.

Elvis Perkins - All The Night Without Love

Penjada de l' Elvis Perkins

Ahir vaig anar al Festival de Rockdeluxe, com no, amb el meu pare, a l' Apolo. I malgrat "Qualsevol nit pot sortir el sol" i el Nacho Vegas (inflat, uf, com castiga al cos la mala vida...) i la Cristina Rosenvige (més humana que mai, afònica i amb ulleres, vulnerable i guapíssima)...
em vaig quedat penjada en el primer concert, de l' Elvis Perkins.
Penjada de l' Elvis, intentant buscar en els seus ulls els del seu pare, aquells que em van aterrar durant tants anys asseguts en un banc, al final de Psicosis.
I no vaig trobar el seu pare, vaig trobar una veu intensa, una música plena d'arrels folk però intensa. (Aquest però em delata, ho sé...de vegades el folk em resulta massa pla: serà el mal folk). La paraula intensitat ho resumeix tot. Ens va agafar freds a les 20:15h d'un divendres i en menys d' un quart d'hora ja ens tenia enganxats, penjats, aplaudint, volent més, viatjant en les seves històries, per la seva banda (fantàstics nois, trets com a mínim de "Doctor en Alaska").
Vam acabar aplaudint fins i tot quan recollien els cables i les guitarres.
A l'acabar tots els concerts, vaig córrer a la taula de merchandising (no ho faig MAI), i presa de l' emoció vaig comprar el seu únic CD Ash wednesday, desitjant anar corrents a casa i posar-lo. I per fer encara més especial aquella descoberta, recordant amb melangia quan vaig descobrir a en Ben Harper, Tricky i en Beck, com a teloneros...aquella sensació de que el concert principal ja no importa tant perquè t' has quedat penjada...vaig buscar a l' Elvis per la sala i li vaig demanar que em signés el CD.

Uf...què intens, i què contenta.

Després d' una paradeta al Mond,
vaig arribar a casa a la 1:00h i he dormit abraçada a l'Elvis...

Em llevo i continuo amb ell...
això és amor???

Gràcies Iciar.

Mataharis.Rodona. Vida dintre del cinema.

Un dia d' aquests escriuré a la Iciar Bollaín i li demanaré que em deixi viure dintre d' una pel·lícula seva. Amb els seus guions, ser una de les dones que ella dibuixa. La humanitat que desprenen em commou tant que m' enganxa.

Voldria sentir-la sempre. Voldria conèixer-les a totes i tenir-les a prop, família de dones (i homes amb humanitat, també, ben a prop, al llit;) -en Manuel-).

Estic en plens efectes de la droga.

Gràcies,
un altre cop, Iciar.

In our nature

José González és calma intensa. Guitarra i veu. La seva guitarra sona forta i crea moments vibrants, la seva veu t' envolta i t'acull,
tardor càlida sota la manta.

Em va agradar molt el seu Veneer i m'agrada més el In our nature. És d'aquesta música que si poses el repeat all i te n'oblides, t' atrapa un estat...les mateixes sensacions que amb el Mezzanine de Massive Attack, carregat d' electricitat. I la comparació no l' he feta jo, José González versiona Teardrop. Sensacional, acústica.

Tothom el compara amb en Nick Drake, i sí, la seva veu sona semblant, però la atmòsfera que crea...podria ser elèctrica, triphop. Potser exagero? Potser sí, estic amb ànima de triphop, ara.

Al novembre ve en concert a Barcelona. En tinc moltes ganes. Fa temps que no em fa il·lusió un concert...

us el recomano.

Muertos en vida

La ciudad de los muertos

(…)
conmueren cada día con sus vivos.

Javier Velaza

Aquesta idea m'angoixa i m'impulsa a buscar la con-vivencia.

Los arrancados

(...)
Y así nos afanamos a ensayar junturas
con otros arrancados.
Por si acaso ellos fueran de quienes nos
truncaron,
los abrazamos fuerte
y nos probamos besos con ellos,
por si acaso
fueran ellos y aún posible un nuevo injerto,
reincidimos en todas las formas de la cópula
por si acaso ellos fueran.
Pero nunca son ellos.
(...)

Javier Velaza, Los arrancados.

Valentía

"De nada vale que el entendimiento se adelante si el corazón se queda", escribió Gracián.

Anatomía del miedo, José Antonio Marina.

Out of season

Funny Time Of Year

These silent words of conversation
Hold me now this adulation
See me now
Oh it's easy now

Falling like a silent paper
Holding on to what may be

And I only hear
Only hear the rain

And many rains turn to rivers
Winter's here
And there ain't nothing gonna change
The winds are blowing telling me all I hear
Oh it's a funny time of year
There'll be no blossom on the trees

Turning now I see no reason
The voice of love so out of season
I need you now
But you can't see me now
I'm travelling with no destination
Still hanging on to what may be

It's a funny time of year
I can see
There'll be no blossom on the trees
And time spent cryin' has taken me in this year
Oh it's a funny time of year
There'll be no blossom on the trees

Falling like a silent paper
Holding on to what may be
It's a funny time of year

I can see
There'll be no blossom on the trees
And time spent cryin' has taken me in this year

It's a funny time of year
I can see no blossom no blossom on the trees

Falling like a silent paper
Holding on to what may be
It's a funny time of year

I can see
There'll be no blossom on the trees
And time spent cryin' has taken me in this year

It's a funny time of year
I can see no blossom no blossom on the trees

Beth Gibbons-Out of season

La Nada

"La angustia nos revela la Nada." Heidegger

Marina em torna a regalar moments d'anàlisi i ànsia d'entendre. Deixo de sentir-me orfe quan el llegeixo apassionat buscant i buscant...

No sé si "l'amor ens salva de la vida"...la búsqueda és, definitivament, la meva més fidel companya, la que em salva.

Uf...avui sento la insoportable densitat de l'ésser.

Manu rebuscando

Salgo como puedo de las críticas al artículo, a la persona y a la familia(!) de Manu Chao que leo en los comentarios al susodicho; me recupero y continuo pensando en los casi 14 años de relación con su música (ni con su familia ni con su persona!)...

Mano Negra en su momento resultó una inyección brutal de droga musical que tuvo efectos alucinantes en combinación con mis 16 años, cuando les descubrí...y que continua teniendo efectos, quizás no tan entusiastas, pero sí de vitalidad y buen rollo. Y luego su música en solitario, sus proyectos y sus producciones (Amadou et Mariam, por ejemplo) supongo que han sido producto de su propia historia, sus contradicciones, sus estancamientos (yo también me cansé del rollo "Me gustas tú") y qué sé yo...que superar un intento de abducción frenética comercial de usar y tirar y sacar el disco Siberie m'etait contée en francés, desde París, me pareció un rescate dignísimo que hizo que volviera a reconectar con él... ahora espero con ganas su radiolina...

Y Manu, tan cercano y tan lejano, y que más me da; le veo como alguien a quien espiamos, admiramos o criticamos, pero que no me da la impresión que haya llevado una máscara pública a la cual traicionó...hace lo que puede y lo que le da la gana, como tod@s cuando nos dejan. Y el resultado pues francamente, a mi parecer, resalta entre tanta mediocridad pública. Pero insisto, no creo que él haya pretendido saltar nunca a la arena...

Y luego ya, personalmente, me parece alguien excepcional...aunque de eso no voy a poder discutir porque es totalmente subjetivo y me da pereza...(¿por qué me gusta más la sandía que el melón?). ¿Una razón?Letritas como esta...: "Y cada día yo lucho para no decaer, / cada día me espanto de tanto rebuscar".

Mala vida.

Amor universal?

Veig que he estat més d'un mes sense escriure res...setmanes mogudes que m'han abocat vertiginosament a l'estiu...en tres setmanes marxo a Alinyà, al meu "retiro" muntanyil. Però res de meditació ni calma: contacte ininterromput amb més de 20 persones durant 30 dies. Ni Lost, ni Big Brother ni subhastes de ronyons: Alinyà és trepidant!!!!

I torno al blog perquè el necessito de nou: avui m'he trobat amb una frase d'aquelles que semblen òbvies però que em trastoquen (són les millors) i...oh!...de la mà del polèmic Fernando Savater...que tant em va fer pensar a BUP amb la seva Ética para Amador, i després...bé, diguem que vaig abandonar la seva faceta filosòfica, i només me'l trobava de forma esperpèntica a la tele, sense poder fer la connexió entre aquell home fantàstic que m'aconsellava com si jo fos la Amadora;), i el personatge mediàtic...

He de dir que gràcies a en grankabeza m'estic tornant a replantejar la decepció...i això ha fet que em llegís avui la fantàstica conversa sobre Déu que va sortir ahir al Babèlia...i allà he trobat aquestes paraules, que...oh! han calmat una inquietud que tenia... gràcies Fernando:O)

"Amamos lo perecedero precisamente porque va a perecer; no amamos lo eterno, lo invulnerable, nadie ama el universo, se pasa muy bien sin nuestros cariños. Amamos a aquellas personas que quisiéramos perpetuar y no podemos, es su fragilidad lo que suscita nuestro amor."


Crec que després del magnífic "Todo se derrumba" de Chinua Achebe, m'endinsaré a "La vida eterna" d'en Fernando...el retrobament amb el filòsof...:O)

gràcies, grankap;)

iva

iva: "estar junto a alguien bajo la misma manta"
(sentimiento esquimal)


*ya estoy perdida en el "Laberinto sentimental" de José Antonio Marina, mi nueva incursión al pensamiento y teorías-es de los míos!;)- de este fantástico comunicador de ideas y optimismo. Me asegura que ha encontrado una salida al laberinto, pero quiere enseñarme paso a paso las galerías, pozos y gateras de este mundo subterráneo tan cercano a la piel...

qué emoción, ya llevo el mono puesto, la luz de carburo encendida, y el arnés listo...
empieza el descenso!

os iré contando...

pell d'estiu

Suposo que haurà inspirat a molta gent la sensació de l'estiu a la pell.

M'han vingut tres moments:

I) Dilluns vaig sentir el primer aire calent de nit. L'aire baixava del Tibidabo per rambla Catalunya mentres jo pujava amb la bicicleta cap a Gràcia; una onada va recórrer la meva pell, desperta, poderosa, m'impulsà a una alegria pertorbadora. No era l'alegria fresca de la primavera, venia carregada de quietud, silenci...i erotisme.

II)Un estiu, fa tres anys, la meva pell feia olor de romaní. Vaig passar un mes en una terra seca, amb l'aire amarat d'essències olioses de plantes. I jo, convençuda que de tant respirar aquell aire, la meva suor contenia oli de romaní, i anava perfumada per la muntanya...

III) De petita, em flipava la olor dels meus genolls quan passava l'estiu al poble...

Passat

Records, remors de fulles,
t'aombren el passat:
te'n salva un dia l'odi,
l'altre, la voluntat.

Narcís Comadira, Enigma.

La llum de Hammershoi

Aquest migdia he anat a buscar calma...i m'he esmunyit a la expo de Hammershoi i Dreyer al CCCB, amb la fantasia de poder passejar-me sola per els quadres. Com quan vas al cine i la sala està buida.

I hi he trobat la llum que m'acaricia molts matins al menjador de casa quan encara estic callada. Segur que a en Hammershoi li haguessin encantat els vidres bruts dels porticons de la terrassa, que deixen entrar una llum tèrbola però acollidora. I els reflexes allargats sobre la taula, sobre el cafè...
Tot i que la llum danesa, o com la pinta Hammershoi en aquests sobris interiors de cases, llueix més blanca, més melangiosa.

Els quadres m'han creat una sensació estranya, ganes d'entrar-hi i transformar-me en les dones de blanc i negre i d'esquenes, ganes de veure el món amb el seu filtre...de fet, en Dreyer col·locava un teixit translúcid a la càmera per crear imatges oníriques a algunes de les seves pel·lícules.
I és estrany perquè precisament són quadres extremadament "realistes", però la llum emociona de tant pura i...sobretot, perquè la tens allà, empresonada, tota la estona que vulguis.

La il·luminació de l'exposició l'he trobada molt currada-je,je, aviso, no en sóc cap experta-, imitant punts de llum natural, aprofitant-ne alguns (o a mi m'ho ha semblat)...i tot envoltat de vellut gris...aneu-hi, si encara no ho heu fet, fins a l'1 de maig, és gratuïta amb el carnet del CCCB i si no val uns 3euros.

Jo hi tornaré un matí ennuvolat...

Lo que en un principio movió a los hombres a hacer las primeras indagaciones filosóficas fue, como lo es hoy, la admiración.
Ir en busca de una explicación y admirarse, es reconocer que se ignora.

Aristóteles, Metafísica, Libro I.

Espera

Pero también la vida nos sujeta porque precisamente no es como la esperábamos.

J. Gil de Biedma, Las personas del verbo.

Eso me sujeta ahora, aunque me resulte paradójico (y revolucionario). Esa espera sin expectativas muy definidas pero con la certeza, aún visitante, de que sabré qué hacer con ella.

(Y sigo aprovechándome del blog para reafirmar esa sensación: es útil para mi dejarlo escrito y con la posibilidad -ya me sirve- de que alguien lo lea).

Ya véis, sigo con mi marea mental-pero no he cambiado de playa:O)-.

La capacidad de aprender se encuentra en todos aquellos que reúnen a la memoria el sentido del oído.
Aristóteles, Metafísica, libro I.

Inquietud: Fly high brave dreamers

Estoy en el paro pero estoy inquieta. Así que nada de paro. Más quieta estaba cuando estaba activa. "¿Estás bien?"-me pregunta la gente. Y un pudor extraño no me deja quedarme con un sí rotundo, estoy bien. Tengo que añadir que estoy en paro. Y poner cara de circunstancias.

Qué paradoja. Ahora empieza, aflora un movimiento que nace tímido, poco a poco, cuando me levanto pronto por la mañana porque me apetece disfrutar del sol en el comedor. Y luego preparo el desayuno, me cuido, con mi bocadillo de obrera(abeja) y mi café. Quiero andar despierta, a ver qué viene. Y poco a poco va surgiendo, ese deseo...esa melodía, ese andar por la playa de Elisewin, sin saber hacia dónde, pero surge. Y me emociona, me sostiene. Se esfuma de golpe uno de los pilares de mi cultura: el miedo a estar "parada". El miedo a no encontrar la música del deseo propio. Me resuena una y otra vez la expresión de Jose Antonio Marina: la búsqueda de la autenticidad de la voz propia. Tenía mucho miedo a ser muda. Y resulta que no, que ahí, acolchada por amigos, por amor (al menos que nos salve de la vida), por unos padres sobre todo personas, ahí, entre algodones de una vida materialmente cómoda, surge la voz propia...

Excitante, estoy "atabalada" por este íntimo descubrimiento, deseosa de compartir pero temerosa ante los oídos sordos. Porque Marina habla de la comunicación a través de la autenticidad de la voz propia. Y los oídos sordos vuelven muda mi voz. Y a veces me encuentro en el otro lado del espejo de la pesadilla: mi voz propia grita, pero la impotencia surge por la sordera que me envuelve. Una imagen surrealista: el individuo libre rodeado de una gran pecera convexa que le aísla del mundo...suerte que fuera de los sueños, mi afónica voz sirve para, de tanto en tanto, encontrar otras voces propias...no hay gritos, mucha afonía. Pero algunas, que ya se ejercitan desde hace tiempo, logran llegar a mis oídos-practicando la escucha después de años de sordera por miedo a escuchar el vacío-, a pesar de la distancia...

Y esas voces me dicen...Fly high brave dreamers...Chris y Carla tocan y cantan en una pequeña sala en pleno centro turístico de Barcelona. Pocos nos encontramos, algunas caras conocidas (que no voces, la timidez no me deja) alrededor de dos americanos, muy americanos, de los que a mi me gustan. Y no me apetece matizar lo de muy americanos, no hace falta. Sus canciones llenan el espacio terriblemente vacío del pecho, sus voces llegan a calmarme las junturas. Me acompañaron en días de terror i vacío, soplando aire cálido desde las gélidas tierras de Seattle. Supongo que por eso ya no puedo juzgarles con oídos neutros, porque no sólo les escucho si no que els sento.

Bueno, me aprovecho del blog,
he sentido frío esta noche de viernes,
y he vuelto a casa, me he puesto a Chris y Carla
y he escuchado mi voz propia,
excitante,
ya no tengo frío,
mi voz parece venir de un lugar tropical,
como los pájaros de Dan Gibson-y las tormentas;o)

"Madi Pegú"

There's perfume burning in the air...

aquest suggerent inici amb veu de vellut, carregada de melangia suau... jazz sensual.
Madeleine Peyroux hagués pogut ser el meu Chumino-concert de l'any, el seu últim disc és preciós, perfecte per viatjar amb tren i que la emoció del destí es tenyeixi de seducció...:)
Però la Madi en directe és tímida, esquiva...antipàtica (literalment) sense voler-ho, aquella antipatia superficial de qui té por de deixar-se veure massa...Em va decepcionar perquè m'esperava trobar una diva afrancesada del jazz. I vaig deixar d'escoltar-la...

L'entrevista que he llegit al País-semanal m'ha tornat una Madeleine senzilla, persona, humana- jo vaig pretendre divinitzar-la- amb les seves històries. I m'ha agradat, molt. Arribo a casa i el primer que faig és posar-me-la i tornar a disfrutar.

M'acompanya aquesta tarda en la que hi ha un tren que marxa, però jo no hi sóc...

Once in a while I wake up wondering why we gave up...

teclado en pantalla

123456780'¡º
qwetyup`+
dfgç
.-

tan sols puc escriure amb aquestes tecles, el dem'es amb teclado en pantalla.
VIVA el teclado en pantalla¡¡¡

de tu tupe te guye
fetuy puqwe
.-.-.-.-.-.-.-.-.
+º+º+º+º+º+
'¡'¡'¡'¡'¡'¡'¡'¡'¡'¡'¡'¡'
ye¡¡¡

pu.

Necessito suavitzant;)

Després de les meves aparicions estelars a d'altres blogs, continúo amb les meves historietes...

Porto uns quants dies amb la centrifugadora posada. Uf, això de comparar la meva vida amb una rentadora no és la primera vegada que em ve al cap. La roba és la que és. Jo la trio poc. De vegades se m'acumula bruta, de vegades la netejo obsesionadament, i hi ha moments...en els que la centrifugadora es descontrola. El millor són els programes de llana, amb centrifuga delicada...
Y el pitjor: parada con agua en la cuba. brrr, i com obris la rentadora sense adonar-te'n...crisis.

Em va afectar l'Enemigo del pueblo, l'obra que vaig anar a veure a Madrid. L'ànsia d'entendre el món i de fer-se entendre és la meva petita obsessió...però de vegades se'm descontrola, i em frustro i em decepciono quan malgrat la meva fe en la paraula, me n'adono que, com han dit molts savis ( i moltes sàvies;), la paraula ve carregada i es rep carregada. I pel camí perd la puresa, es filtra, distorsiona, i un cop a dintre la ment, sembla que les lletres es disgreguin per la matèria gris i es tornin a trobar amb un significat diferent, adaptat a les necessitats i limitacions del que rep el missatge.
I jo em desespero, perquè inocent de mi sóc de les que crec, com el meu nou amic Marina, que la paraula, la comunicació, ens fa lliures quan busquem camí entre la selva del llenguatge.

I he tornat a resignar-me a pensar en el món ambigu...
tot i que, una mica quijotesca, sé que tornaré a la meva obsessió, a buscar noves fórmules, noves paraules, nous anàlisis per entendre...

(ah, mentrestant, i com podeu suposar al llegir les voltes del rentat, continuo sense un curro estable, a l'atur oficialment, però bé...crec que amb una mica de paciència ho portaré bé...)

bona tarda

Aristóteles y la inteligencia artificial

Acabo d'arribar a casa,

amb la sensació d'una nova etapa que s'anuncia per una estranya activitat al meu estómac. Si em veiéssiu, pensarieu que estic tranquila, però la "excitación va por dentro". Són les oruguetes que surten dels capullos-faig servir aquesta paraula perquè m'agrada com sona i perque és com calificaria, si m'ho permetés a mi mateixa, als desitjos reprimits que es refugien al meu estómac-. Quan surten les oruguetes deuen ser d'aquelles amb pèls urticants perquè em cou la panxa. De tant en tant respiro, somric, canto (sense sentir-me, amb el volum prou alt de l'original)...
I tot plegat perquè demà, potser, em diuen el destí de la meva primera substitució com a mestra. I m'agrada el que em torna el mirall idealitzat de les mestres i els mestres que em van ajudar a desenvolupar aquesta habilitat tan innata, natural i espontánea que és la lucidesa.
I començaré, quan comenci, amb la també, en mi, innata vocació d'ensenyar. Mostrar i fer entendre, abocar llum als misteris de la vida (no és una cursilada, je, és literal: seré mestra de Biologia i Geologia). I on jo ho tingui fosc-l'univers al costat d'una espurna-, tinc la vocació de transmetre l'excitació del misteri, del descobriment, l'esclat de les oruguetes...

Acabo d'arribar a casa,

vinc de la primera conferència del 4rt cicle de debats al CCCB: SENTIT. Avui ha parlat en Víctor Gómez Pin, catedràtic de filosofia de la UAB. Ha vingut a defensar l'ideal humanista davant dels dubtes actuals sobre la naturalesa humana (inteligencia artificial, projecte Gran Simi, genoma humà...)
Fantàstics, aquests debats són fantàstics...et sedueixi o no el discurs, pel sol fet de sentir a gent inteligent, humana, lúcida...que defensa amb els ulls brillants la seva tesi, les seves reflexions; tan sols pel fet que això avui en dia sigui un luxe (gratuït pels Amics del CCCB) i jo en pugui disfrutar dilluns rere dilluns a les 19:30h, ja és motiu d'excitació.

Però és que ademés tinc aquesta sensació, maravellosa, de les ganes i el desig que m'empenyen aquesta vocació espontánea, en mi, d'ensenyar.

Abans de marxar a fer el sopar, les frases amb les que ha començat i acabat la conferència:

Tots els humans tenen per naturalesa tendència a la lucidesa-Aristòtil.
La ciencia i la poesia són la expressió de la humanitat-Víctor Gómez Pin.


Que la lucidesa us acompanyi,
bonanit******