AUNQUE SEA UN INSTANTE

Aunque sea un instante, deseamos
descansar. Soñamos con dejarnos.
No sé, pero en cualquier lugar
con tal de que la vida deponga sus espinas.

Un instante, tal vez. Y nos volvemos
atrás, hacia el pasado engañoso cerrándose
sobre el mismo temor actual, que día a día
entonces también conocimos.

Se olvida
pronto, se olvida el sudor tantas noches,
la nerviosa ansiedad que amarga el mejor logro
llevándonos a él de antemano rendidos
sin más que ese vacío de llegar,
la indiferencia extraña de lo que ya está hecho.

Así que a cada vez que este temor,
el eterno temor que tiene nuestro rostro
nos asalta, gritamos invocando el pasado
-invocando un pasado que jamás existió-

para creer al menos que de verdad vivimos
y que la vida es más que esta pausa inmensa,
vertiginosa,
cuando la propia vocación, aquello
sobre lo cual fundamos un día nuestro ser,
el nombre que le dimos a nuestra dignidad
vemos que no era más
que un desolador deseo de esconderse.

Un abrazo para todos.

Jaime Gil de Biedma

Manel per Nadal

Passada la contenció de la rutina,
arriba el Nadal salvatge.

Jo el passo amb Manel.
Pau Riba em ressona en la que en Bernat se't troba.
Marxo a la gola del llop. Potser s'hi està bé, qui sap.

Skamot Verd i la boga

*

1996-2001. Dijous, 14h.Facultat de Biologia. UB. Barcelona.
Poesia política.Economia ecològica. Antimilitarisme astrofísic. Pop reciclat. Anticapitalisme Sonic.
Persones amb discurs, discurs ple de persones. Assemblees, actes, jornades, pintades, compromís, créixer.
Teories, pràctiques, organització.
Opinions diverses, molt diverses. Respecte.Orelles.
A Skamot em van créixer les orelles. La valentía d'afrontar un món complexe.
Ecologisme ampli, tan ampli que es torna forma de vida...tan precís que trenca esquemes sense esborrar les preguntes.
Skamot em dibuixa, enmig del neguit preadult, un món amb les venes obertes, un mapa ple de valentia anònima i covards amb noms, cognoms i càrrecs.
Entenc la dignitat humana a través de la empatia de rostres indignats. Els meus principis veuen finals. Articulen formes possibles, imaginen sortides...

La meva dignitat es sosté en unes quantes (poques) tiges, aprenentatges escollits que m'estructuren . A Skamot en va germinar una. Fa 12 anys.

Aquest cap de setmana hem celebrat els 20 anys. Ens hem trobat els fundadors, els relleus i els que avui encara es troben els dimarts a les 14h al local d'estudiants. La nova fornada. 2008: gent sensible, tranquila, lúcida.

La meravella de la sinergia.L' espai: 20 anys.
La tija ha florit*
-----------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------

*La boga és una planta d'aiguamolls amb una tija resistent però flexible. Quan hi ha una riuada es deixa emportar per la força de l'aigua, inevitable, natura. Pacient i digna, retorna suaument al seu centre quan ja tot ha passat.
Resisteix malgrat les aigues creixin perquè cabrons han obert les comportes d'un pantà desconegut.

Descens de barrancs

uaaaaaaaaaah,
em penso que més que costa avall, aquest final de tardor està sent un descens de barrancs, i amb l'aigua freda!!!
uf,
uf
uf
ara descanso, unes hores, en un toll d'aigües tranquiles, però amb el neguit de que encara em falta un tros desconegut de riu i que no tinc l'opció de nedar cap a la vora i descansar al terra: pla, segur, certer.
Ja em puc fer forta, ja,
perquè les metàfores barates se m'acaben i això acabarà sent el diari d'una nàufraga atontada...
i ale, arriba el Nadal...
i jo sense corral,
arj!!!
estic rondinaire, sí!
chimpom*

Costa avall

Tinc el cos apallissat, agulletes per tot arreu, dolors incòmodes...la ment disparada cap endavant. No sento el buit, només el nou;). La nova situació a casa s'està desencadenant a punt mort i costa avall. Imparable. I jo baixo amb la barreja d' excitació i cangueli de quan baixava amb la bici Orbea blava pels carrers més pendents d'Ulldemolins amb l' adrenalina disparada, els frens inutilitzats i la hòstia assegurada. Me la fotia quan arribava al pla, quan frenava amb els peus i tirava la bici al terra i em rascava totes les cames però em sentia lliure. Lliure i radiant, vermella i suada, per haver aconseguit deixar anar les regnes i llançar-me.
La mateixa excitació no em deixa dormir: he redescobert que el meu sistema nerviós parasimpàtic no pot "parar al simpàtic", l'estat d'alerta no baixa la guàrdia. A les nits dormo per pur esgotament físic, però la meva ment no para, em llevo amb mil històries al supercinexin, els dies passen trepidants, atolondrats...Ha desaparegut el malestar. La vida bull. És una sensació íntimament flipant.El millor? que sé que al final de la baixada m'espera un jardinet assoleiat i acollidor, on em lleparé les rascades, me'n riuré dels bots i jauré al silló cofoia i satisfeta, per fi, tranquila i feliç.

Perquè tinc la sensació, constant, de que ja no pujo a la muntanya on he estat instalada més de 5 anys, a la intempèrie vertiginosa dels pics més alts, sinó que per fi baixo al prat, on les marmotes juguen entre els rierols i les flors. Imatge cursi, em diu el meu enanocabrón:P.

I el hòbbit respon: - No en tens ni idea, per fi a la Comarca!!!:O)

Por si acaso...

Este finde, me sale en castellano, ¡tengo el corassón partío...!, Madrid, Majadahonda, me dió un respiro, me dió risas, paseos, charlas, melancolía...
una honda majada,fría por fuera, calentita por dentro...unas horas de reposo, de disfrutar de otras emociones... de emociones ajenas por fuera, y mías por dentro, con esa herramienta de doble filo, el filo de los que se acercan, el de los que se alejan...la empatía.
Hablamos de lo extraño que resulta la necesidad de escribir en el blog. No sé si alguien lo lee, seguro que sí, pero la incertidumbre hace que no lo guarde en un cajón. En el cajón está lo que no quiero que nadie lea. En el blog está lo que hasta yo misma estoy preparada para releer...esos pequeños paquetes de expresión de mi misma que no tengo miedo a sostener.

Y por si acaso, me quedo con todo, de todo....!
que el mundo ya anda escaso de mucho.

en Barcelona también hace frío, pero yo me río.

Anari

Argia itzaltzean zenbait gauza ikusten den lez,
isiltzean esan nahi ez dena azaltzen. Eta maiz,
zure ahoak isiltzen dituen hitz horiek, zure begiek
oihukatzen dituzte. Zure begien zulora abailtzen
naiz, haizeak jotako txori bat lez; eta esaten duzun
hori dena baino gehiago zure atzean nor ezkutatzen
den jakin nahi nuke. Etorri eta kenduizkidazu
arropak, kenduizkidazu dudak, biluztu nazazu, hitz
egin dezagun ezin esan daitekenaz, begi biluziz
begiratu elkar, badakizu, ezjakina beti izango dela
nagusi; hori gabe ezingo ginateke bizi... etorri eta
kenduizkidazu dudak, biluztu nazazu.



Del mismo modo que al apagar la luz se ven ciertas cosas,
así aparece al callarnos eso que no se quiere decir. Y,
con frecuencia, esas palabras que tu boca calla,
las gritan tus ojos.
Me derrumbo al agujero de tus ojos,
igual que un pájaro abatido por el viento;
y más que todo eso que dices,
me gustaría saber quién se esconde detrás de ti.
Ven y despójame de mis ropas,
despójame de mis dudas, desnúdame,
hablemos de lo que no se puede hablar,
mirémonos con ojos desnudos,
ya sabes que lo que desconocemos será siempre lo principal,
sin ello no podríamos vivir...ven y despójame de las dudas,
desnúdame.

Gran concert ahir a l'Helio. Intensa i dura, Anari ens va atrapar en una teranyina sonora, amb les seves cançons, precioses, desgarradores...desgranant l'euskera com vellut suau i envolvent.
Jo cantava les cançons per dintre i viatjava a Utrecht, a aquelles tardes interminables de pluja i foscor, sola a l'habitació, intentant entendre qui era jo, per fi alliberada del meu quotidià, de la opressiva normalitat. Pensaments com el blat que s'aboca, en un salt d'equilibrista cap a l'inevitable, cap a la vida.
No l'havia tornat a escoltar, masses records descontrolats, enterrats ...i amb l'excusa del concert, amb l'excusa de les retrobades:) he tornat a deixar-me endur per les seves guitarres que sonen com el vent, un vent del nord, que bufa sense esquivar,sense complexos.

Into the wild

Christopher McCandless va cometre un suïcidi llençant-se al vertigen de la vida fora de la societat. Un suïcidi per la inversemblant determinació i l'idealisme gairebé naïf que van guiar els seus actes. Caràcter excepcional, que no vull dir admirable però sí impressionant (literalment, em causa impressió). Una llavor del que el va empènyer als boscos d'Alaska roman reprimida en algun lloc dintre meu. Sort. Però conèixer la seva història, la visió d'en Sean Penn, ha remogut aquell desig de llibertat íntima extrema que normalment descansa en el calaix dels sentiments que amb resignació i disciplina vas guardant i que per necessitat, per el necessari equilibri amb els altres desitjos (i amb les rígides pors), no deixes que t'atormenti. Tot i que probablement sigui un dels principis sobre els quals, molt bàsicament, giren moltes decisions que prenc al voltant de la vida...(tinc el dubte encara de que no sigui un fals desig de llibertat que amaga una fugida del que no vull admetre que he viscut...probablement una barreja de tot.)

Happiness is real when shared. Aquesta frase, en el moment que es pronuncia, em va deixar congelada. La importància del context en les paraules. De vegades el propi, el personal que les interpreta (i manipula), de vegades el propi context on s'han dit o escrit. En aquest cas, en el meu cas, el divendres a la nit van confluir els dos: el més evident, la pel·lícula; el més inesperat, un procés profund, estructural, lleugerament conscient, d'aprenentatge, que estic "patint".

Jolie Holland

Aquesta dona m' encanta. La puc escoltar mentres volo amb la meva bici, mentres estudio estadística, mentres busco calma, quan no la trobo, quan no busco res...tot terreny. Sospito que entre les meves vísceres se m'hi han colat uns amplis que vibren amb algunes músiques. La selecció és sorprenentment heterogènia, no he trobat encara el patró...tot un misteri.
I m'agrada ella, la foto.M'encanta.

Los cinco en Berlín!

:*)

Berlín-San Roque

He passat de Berlín (vacances perquè sí:) a l'insti de San Roque, a Badalona: horari de tardes, arribo a casa entre les 21h i les 22h, Microbiologia, Anatomia i Bioestadística. Em llevaré cada matí a les 7-8h per estudiar i preparar les classes, dinar i ale! a la arena!!...així, probablement, fins a final de curs...
Toma!
En menys de 24h el meu ser ha sofert un gir radical...de la contemplació a la concentració, de l'insomni existencial a la mort súbita sota els llençols...com jo mateixa em dic moltes vegades: "se me ha ido la tonteria"...;P

Tinc ganes de posar alguna foto berlinesa, d'explicar aquí com m'ha agradat la ciutat, l' emocionant que ha estat veure la marató i en Salva exultant als 22km, recórrer sobre una bici els grans carrers de l'Est, perdrem en la confusió intencionada del museu jueu i tornar al Circus sola, de nit, atravessant la ciutat, amb la inquietud pròpia de la llibertat...dies fantàstics, de nou, dies d'aquest setembre que ha estat un setembre sensacional...

Però no podré explicar-ho tot, no tindré temps...aquest cop se'm queda dins, escalfant els dies llargs que m'esperen aquesta tardor. Dies, per altra banda, inevitables.

"Darle sentido a lo inevitable: esa es la diferencia entre la depresión y el arte"
Andrés Neuman
(aquesta frase últimament em persegueix..)

Impossible d'exterminar...

Emoció,
impossible d'exterminar...
m'extermino a mi mateixa si ho faig.


Dies durs, revoltats, la Mercè ha vingut intensa aquest any...de fet, la Mercè és cada any incerta, intensa, plujosa. La pluja remena la calitja chicha de l'estiu, enceta;) la pell estabornida per la calor...renova el rebost de perspectives.


"i com dos asteroides que han desviat sa ruta
direm que ha estat fantàstic, direm que ha estat sa lluna..."

Alegria

Cau d´un arbre sa llavor,
després en surt un altre de millor,
és sa vida que segueix,
ja sé que és increïble però així és.
I es animals també follen
i s´enyoren i ells no saben res.

No... què va... això és impossible d´exterminar
i ploram, ploram d´alegria.

Alegria, ses velles se xapen de riure,
ses fulles més seques se tiren des arbres
per ordre de veterania.
Alegria, ses cases s´aixequen i volen,
i es caos és s´ordre d´un dia que vessa
nostàlgia d´amor i simpatia.

Cau d´un astre sa claror
i dins sa fosca en terra hi veim i tot,
és sa llei de s´univers,
n´hi ha de més profundes, ja m´entens.
I surt s´estrella avorrida
i se desvia i no té por ni res.

No... què va... això és impossible d´exterminar
i ploram, ploram d´alegria.

Alegria, ses velles se xapen de riure,
es dies s´acaben i es fars il·luminen
ses góndoles entre ses cases.
Alegria, ses òrbites en sincronia,
sa inèrcia tendeix a sa pausa i reposen
immòbils tempestes i climes.

Alegria, en calma per sempre ses hores,
i es cosmos s´atura i per tots es planetes
ingràvids s´acaba sa vida ... I alegria.

Antònia Font

Fantàstic, el concert a la Fàbrica, Wa Yeah!

Vic Chesnutt

Dissabte a la nit, caprici de l'Apolo: cadires i tauletes.

20:50h. Es repeteix el ritual: mon pare em convida al concert, jo el convido a una cervesa. Petits luxes a l'Apolo.

21:30h. Vic Chesnutt, puntual, apareix per la dreta de l'escenari. Em sobta la cadira de rodes, el seu cos, deformat, sota una gruixuda capa de roba i els seus gestos descontrolats, per mi angoixants. Un somriure irònic, una mirada intensa i un "moootherfu!cker"...tatarejat a mode de prova de so, amb aquesta veu, greu i trencada, que de vegades em recorda a l'Elliot Murphy, tot plegat, m'eriça la pell i comença el concert.
Presenta a la banda, Elf Power, joves trentanyeros, amb pintes típiques rústiques-retro-americanes....nois amb barba i camisa, noies amb cares salvatges i clarinet. Estètica que m'atrau i em cau bé.Banda que sona potent i que miren constantment amb complicitat a l'homenet postrat a la cadira que descarrega cançons...potser no fa massa temps que toquen junts però s'agraden.

Es repeteix el ritual: el meu pare i jo ens anem mirant amb cara de "joder, què bo", sense paraules, els dos entrem en trances íntims durant els concerts...una mica com al cine. No puc comentar-ho massa, no puc posar en marxa el cap per raonar una descripció, un comentari adequat. Com a molt barbotejo alguna paraula ofegada, sí, per l'emoció.

23h, més o menys, s'acaba el concert oficial. Aplaudiments dels fans, xiulets. Apareix, agraïnt amb la mirada irònica, en Vic Chesnutt. Ara sol. "My band has abandoned me". Rialles.
I a pèl, amb la guitarra, demana peticions. Es decideix per "Where were you?". Desgarradora. Amb ràbia.

"where are you this sunday morning I'm in shaky health
I am in the back yard leaking on the spot where you proclaimed yourself
you are hungry wanting breakfast and my heart is in a stew
where were you girl when I needed you"

En canta una de nova, preciosa.
S'acaba el concert i surto amb la sensació de privilegi.

Es repeteix el ritual: mon pare i jo caminem junts fins a casa seva, jo amb la bici al costat,comentant el concert, però al cap d'una estona les nostres ments disperses deriven cap a mil temes, alguns telegràfics, d'altres que no comencen perquè són avassallats per alguna novetat que espurneja, sovint, el seu cap. Jo escolto, sempre impacient.

Hi ha algo molt bonic que sé que transmetem tot i que a mi em costi deixar-m'ho sentir.

Un plaer de ritual. Un privilegi.

Llunes a l'estiu II

Lluna vista des de Prat Major, 1700m (Alinyà) el 14 de juliol de 2008. La foto la vaig fer amb la càmera digital a través del cata (telescopi per mirar ocells).
Mirar la lluna amb el cata, i els satèlits de Júpiter, és un dels privilegis de pujar a fer bivac a Prat Major...

Llunes a l'estiu I

Sortida de la lluna al mar de les costes de Calàbria, vista des del Lungo Mare, passeig marítim, 18 d'agost de 2008. Feta amb la càmera digital, modo nocturno;). Va sorgir com una bola de foc immensa i somrient just de la línia de costa de Calàbria.
(no sé com es treu el quadrat blanc del fons!!: he retallat la foto una mica ampliada perquè es pogués veure la cara de la lluna)

Esclata l'espectacle

28 de juliol, Prat Major, 1700m (Alinyà): estàvem sopant aprofitant l' última llum abans del fred i jo no podia engollir. L'espectacle m'exaltava, no era una posta sol qualsevol, era inquietant, tremenda, m'atreviria fins i tot a dir que vaig tenir la sensació, un calfred, de que alguna cosa poderosa estava dirigint la funció. Era estèticament massa impactant...

Remenant les fotos per preparar la memòria del Camp he tornat a mirar la sèrie i m'he tornat a alterar.Van ser dies durs, amb poc espai per la sensibilitat, i de cop i volta allò...aquella tormenta...amb un simbolisme tan intens...

Amics a la Diada

La Diada amb els Amics:
pollastre, amanida
síndria i pastís.

----------------------------------

Quedem?
- Perquè sí

----------------------------------

Avui m'he emocionat,
coleccionant converses
m'he quedat
en un estat
d'amistat.

Ja sola,
a casa
m'han retornat les cares
les mirades,
gent viva, intel·ligent,
la sento feliç
essencialment.

-----------------------------------

Els Amics,
quina sort haver-los vist!!
Estic emocionada:
no m'ho esperava.

:*)

Nota
Amistad: Afecto personal, puro y desinteresado, compartido con otra persona, que nace y se fortalece con el trato.

La meva esquena

Així m'he sentit tot el cap de setmana...:(

Cançó 7ª en colors

ha plogut sobre el meu cap

i ha crescut herba molt fresca

he sortit a passejar

la testa florida i verda

perquè també s’hi han fet flors

com si jo fos una gerra

després ha sortit el sol i he sentit olor de terra

fixa’t jo, quin cap més verd

quina enveja, quina enveja!

papallones i ocellets

s’hi posen, i les abelles

fixa’t jo, quin cap més verd

quina enveja, quina enveja!

el vent m’ha dut grans de blat

i com que ja és primavera

les espigues s’han llevat

per damunt dels brins de l'herba

i han cobert les flors del foc

car també han crescut roselles

i fer-me un cap tot d’or

el sol m’ha pansit la gespa

fixa’t jo, quin cap més groc

quina enveja, quina enveja!

papallones i ocellots

s’hi posen, i les abelles

fixa’t jo, quin cap més groc

quina enveja, quina enveja!

l’estiu m'ha dut la calor

i ha arribat el temps de sega

he anat a cal segador

vinc perquè em segueu la testa

podeu segar tot el blat

però per res ni una rosella

i he sortit al carrer gran

amb la testa ben vermella

fixa’t jo, quin cap vermell

quina enveja, quina enveja!

papallones, grans ocells

s’hi posen, i les abelles

fixa’t jo, quin cap vermell

quina enveja, quina enveja!

les roselles s’han pansit

la tardor no té donzelles

i els meus cabells blancs i fins

m’han omplert de nou la testa

l’hivern m'ha cobert de neu

m’ha robat les flors i l’herba

i el fred m’ha fet presoner

amb el cap blanc com la pedra

fixa’t jo, quin cap més blanc

quina enveja, quina enveja!

ni papallones ni ocells

s'hi posen, ni les abelles

on és la pluja, on és

on és el blat, on és l'herba?

Diòptria (1978) - Pau Riba

tHE DaRK kNighT

Aneu a veure-la.......

"Se acentúa en su rostro la sombría conformidad del que alcanza la paz a través del moderado razonamiento y no con el alegre desorden de la existencia total..."

En el paper posa que és de Goytisolo, però no hi tinc cap referència més...

Posant ordre (moderat) a les meves coses, a la meva vida després del loop estiuenc, he trobat aquesta frase escrita en un paper dintre d'una caixa. El moderado razonamiento m'ha provocat un calfred i el alegre desorden de la existencia total m'ha ruboritzat, com si fos quelcom que no em pertany... un somriure trencat, de sombría conformidad m'ha envaït...I m'he aturat, com si algú m'hagués fotografiat sense avisar, espantada pel resultat.

Continuaré posant ordre amb un desconcert intern que balla amb la música de Beirut (gràcies Gabi;)...aquesta dualitat em trasbalsa des de fa mesos...necessitat d'ordre i calma per a portar les regnes d'un desordre no del tot alegre d'existència total...de moment he de resignar-me conscientment a regir-me per la raó, ja que els meus impulsos són massa bèsties per fer-me feliç.

...Sicília

Carrer Mesquita de Palermo...

Fantàstica Sicília, molt viva, el volcà tremola sota i no deixa que els seus habitants s'adormin. Arrassa runes i en conserva de mítiques.
I la mar...aigües clares sota un fons fosc, de lava.
Palermo m'ha seduït: mig àrab, mig catòlica, mig universal, mig rural...la barreja i el bullici dels carrers t'atrauen en un escenari on a cada cantonada poden passar coses...mirades...

I el millor: poder parlar en catañolitalià amb tothom!!!

Bé, en aquests casos, i amb humiltat, una imatge val més que mil paraules. De moment he fet una tria, hi aniré afegint algunes més...

Sicilia...

Barreja de tòpics i una obsessió malaltissa pel Padrino (i no ho neguem, enamoradíssima de Michael Corleone, Al Pacino): el meu somni de petita era anar a Sicilia.

La versió adulta ha estat Tony Soprano: no va ser amor a primera vista però amb el roce...

My doG, què malament que anem d'amors obscurs...tíos violents i protectors. glups.deu ser la versió heterofemenina de les tíes rosses amb tetes neumàtiques. o algo així....
perdó, paro de dir estupideses que encara perdré alguna amistat políticament corrent...;)

Iuujuuuu!

Aquest diumenge marxo cap allà: Etna, Corleone (sí, sí, penso fer la turistada d'anar a Corleone i fer-me una fotooo!), Palermo, Taormina, illes Eòlies...

paracetamol i vitamines per al meu decaigut estat d'ànim dels últims dies. He decidit, fa deu minuts, amb l'esperança -ecs- totalment perduda ja, que només em queda el sentit de l'humor per remuntar-me d'aquest incert i aleatori estat.

uf, ara tinc aquella extranya (i patètica?) sensació de que algú està mirant la pel·lícula de la meva vida i hi troba sentit a tot plegat...

ai
com ens hem de veure...

de nou,
bon viatge als que us quedeu

i una especial menció als que us toca treballar sota l'aire acondicionat (o les corrents d'aire casolanes amb imprevistos i esfereïdors espetecs de portes) i l'espectacle d'hipocresia mundial dels jocs olímpics xinesos. Ep, més enllà de l'esport, of course.

molta paciència per a vosaltres,
aprofiteu les nits
i mengeu síndria!

mua*

Tornada

Ja sóc tornada. He dormit 11 hores i divago per casa, reconeixent les maneres de fer, les habitacions, la petita cuina, el pati gran ple de calor. El meu cap encara no sap on ubicar-se: les imatges de muntanyes i nens, les mirades i les emocions, sempre en brut, sempre intenses; ballen en una coreografía ansiosa per trobar el seu lloc ja en la memòria, i esdevenir un record ordenat i revisable pel temps. També intento controlar les conclusions de com ha anat tot, reviso els fenòmens metereològics que han aturdit el meu cap i el meu ser aquests dies per establir-los en una línia lògica, constructiva i que em digui que ha estat bé.

Me n'adono de com em manipulo.

Tanmateix estic contenta i tranquila. Tenia ganes de tornar, sortir de la boira per veure-hi clar. I ahir a la tarda la laura latent em va sobreixir i vaig trobar el meu espai a casa. I això és un triomf.

Així que d'alguna manera torno a ser aquí. I veig que malgrat tot no m'he perdut.

Rellegeixo el post i flipo de lo críptic que és.
Bé, per ara, no hi ha més claredat.

Diumenge marxo a Sicília, un nou viatge on m'ho enduc tot de nou...a veure que passarà.

Us he trobat a faltar.

Marxo cap a Alinyà

Cada any, quan marxo cap a Alinyà per passar-hi bona part de l'estiu, m'amara una sensació molt intensa, com si de cop volgués sentir totes les cordes de l'arpa. És sempre una despedida: de la meva (per fi) estimada ciutat, dels meus racons, els més diàfans i els més carregats, una despedida que de cop, en unes hores, em trasbalsa perquè sense buscar-ho, és sempre un moment de balanç: com estic, de què fujo, que m'emporto, què deixo...i és tan intens que, sigui subjectivament bo o dolent, el balanç sempre em fa plorar, vibrar i sentir-me viva.

I arribo tendra, tendra al meu racó silvestre.

I aquest any la quarta edició de la meva despedida està sent bonica...sento que per primer cop no fujo de res...que tot m'ho emporto i tot ho deixo aquí, entre les parets de casa, entre els carrers de Gràcia, al meu pit...

i això em fa sentir una plenitud que em fa colpir d'espant...encara hi ha una part de mi que no se'n fa la idea: tanta determinació no pot ser bona, tanta primavera...

doncs que es vagi acostumant a la florida...

També em despedeixo de l'elisewin i la platja, un altre dels meus racons inesperadament íntims, de vegades clar, de vegades críptic, però sempre sincer...

bon viatge a tot el que es queda.

Esfereïts

Els ametllers

...semblaven esfereïts de sentir-se tan florits
tots sols entre les boirines...

Mishima

Set tota la vida

Va creixent la certesa...

No ens necessitem,

però ens tenim.


La tarda esclata, "Set tota la vida", Mishima

UTRECHT

El Big Bang: un munt d'energia i possibilitats comprimides i estàtiques durant anys fan explosió de cop i volta donant lloc a conseqüències inmediates i llencen a l'espai i al temps trossos i trocets de materials que un bon dia creen vida. I qui sap encara cap a on estan viatjant i sembla que s'allunyen però l'univers no és lineal i els trossos s'apropen i ksh! la química torna a funcionar. I n'hi ha que ja no reaccionen, però potser, qui sap, en un anys en un altre lloc...

Però els elements essencials: Dan, Guille, Paola, Ro, Laura, la otra, Eva, Teresa, Miri...amb ells i elles les combinacions són infinites i la vida i la sinergia que en sorgeix m'emociona, em conmociona i em xuta cada cop que compartim moments.

I en el caldo de cultiu primigeni, els carrers de Utrecht, les moquetes de les escales impossibles, els passadissos de l'Albert Heijn, les cadires del België, el Wilhemina Park, "el bote"...és en aquests indrets on, amb els elements essencials, esdevé, de nou, la meravella.

I no aterrisso i me n'adono fins avui: amb ells he forjat el verdader sentit de l'amistat. Si algun dia faig un diccionari de paraules i vivències, crec que Utrecht i amistat aniran juntes. Malgrat els anys, les distàncies i els silencis quan ens tornem a trobar tot flueix de nou. I no és tan sols perfecte: també és imperfecte, també hi ha moments difícils, també hi ha malentesos i tristeses, però el sentiment profund que ens uneix suavitza els engranatges.

Utrecht és el meu Big Bang personal: i encara viatgen els trossos...les possibilitats inesperades.

Dra. Fernández Ca(o)ntón

Los chicos i las chicas

Bella Paola



Utrecht: between Oudegracht and the Dom.

Tom a l'habitació

Commoció. Impotència
Tom Waits decideix venir a Barcelona a tocar. Dos dies. 100 euros l'entrada. Me'n vaig enterar la setmana passada llegint un diari del terra del metro. Anècdota per una cançó.
I jo, de nou, no hi seré. De nou, seré a Alinyà.
Imagino, per consolar-me, que continuaré escoltant-lo, de luxe, a la meva habitació, amb la llum tènue i la closca tancada...i això, ni veient-lo en directe, es pot superar.
Em deixaré bressolar pels Rain Dogs...i continuaré invocant-lo entre les dones de les meves parets.

Moriarty i les arrels ramificades de la identitat

Només tenen un disc amb un nom llarg i estrany que em costa reproduir, sona a folk americà (violins, blues...) però són francesos. I toquen el dia 6 de juny a l'Apolo. I jo no hi seré. Bu.
La seva música i la d' una altra folk singer que he descobert (Alela Diane) m'han provocat la generació espontània d'una senyora palla mental. Bé, hi he de reconèixer l'influència de grankabeza en totes aquestes canyetes de xuclar orxata...
Fa uns anys vaig tenir una petita obsessió amb la meva identitat. Vaig necessitar plantejar-me si jo tenia referents culturals, lingüístics, històrics que em lligaven emocionalment amb algun col·lectiu, població,etc. En cap moment em vaig plantejar el terme nació, ni les fronteres em fan pessigolles...però sí que veia que el fet de ser de Barcelona, catalana per 4 bandes, amb una cultureta heredada d'una generació que ha parit fills que després ens juntem i ens reconeixem...doncs em vaig plantejar si això em podia ser útil o no en aquesta búsqueda de qui carai sóc i què vull... (necessària per fer-me la idea de perquè trepitjo el carrer cada dia).
No vaig arribar a masses conclusions però sí que en vaig parlar amb molta gent, i molt diversa.

I ara, de cop, em ve la idea que més em satisfà. I un arbre em serveix d'esquema (deformació professional:P) Crec que ens confonem quan busquem l'origen i la identitat (binomi que ha donat lloc a la frase-axioma català per excel·lència: "qui perd els orígens per la identitat") en unes suposades arrels relacionades amb valors com la solidesa, la exclusivitat, la puresa de les tradicions, la por a la pèrdua de diversitat intraterritorial perquè n'arriba d'altra...això és voler controlar el passat, voler fer una fotografia de qui som perdent molta definició, si l'ampliéssim ens faltaria informació, ens veuríem borrosos...no estem fets de quatre colors, d'una llengua, d'una guerra i quatre balls. I a això ens redueix la catalanitat convergent. Aquest nacionalisme caspós que no vol mirar a dins de cada casa, de cada arrel "catalana": estem fets de fines arreletes, de milers d'històries, viatges, búsquedes, amors, pèrdues, barreges...arrels com a vies mortes, arrels que arriben lluny, arrels que xuclen molta aigua, arrels que s'assequen, que es ramifiquen desesperadament, que es colapsen, arrels valentes, arrels porugues, emigrants, inmigrants i casolanes...
Escoltant la música folk, la que sembla que representa la "puresa", les arrels...allà te n'adones que entres en un món infinit d'influències, de matissos, que al cap i a la fi et duen a una diversitat humana espaterrant. I si parléssim de les comunitats indígenes amazòniques, o dels nòmades dels deserts o...bé, no en sé prou per ampliar aquí...però cada cop em resulta més ridícul buscar la meva identitat "catalana" en quelcom monolític, fals i artificial que no troba harmonia amb la música que em sona per dintre, que vibra amb totes les influències...
I, per la història d'EGB;P i culturilla espontània intueixo que precisament al mediterrani sembla un acudit buscar "pureses". De fet, ni al mediterrani ni prop de cap mar...la mar barreja la gent, desembarca polissons, intercanvia llavors...

Ja ho sé, no és cap discurs nou, i de fet, ja fa pudor el rollo superficial del mestissatgebuenrollito. Però és que a mi encara no m'havia ressonat res autèntic per dintre. Tot em semblaven ombres.

I ara m'imagino els meus possibles avantpassats jueus venint de l'Europa de l'Est...o ves a saber, potser els d'Ulldemolins van pujar del sud, o van venir amb l'Aníbal i els seus elefants...
On comença lo essencial, quines dades no s'inclouen en l'estudi del "fet català"? Quantes generacions enrera els convé tirar enrere als nacionalistes casposos per no perdre l'essència...? Catalunya milenària? D'on venen els catalans, dels íbers?uf...quina mandra...

I millor, cap on van els catalans? En Kamran, en Saya, en Joel, la Isabel, en Voltaire, en Mohamed em toquen els nassos en un perfecte català...els meus alumnes són la meitat d'"origen no -català"...perdó?això els defineix igual que dir que tenen els ulls negres o els cabells arrissats. S'ho expliquen com qui parla de la marca de vambes que s'han comprat.

Bé, paro...
Necessitava buidar el pap, i encetar una nova conversa...
tot i que potser funcionarà millor cara a cara de nou amb els tertulians...

Escolteu Moriarty...m'encanta aquest nom: em recorda al gran professor (jajejijoju) i a un càmping idílic de la costa oest irlandesa regentat per en Mortimer Moriarty, un home alt i prim que posava flors per tot arreu...

Prou.

Alinyà per Santa Pelaia: pluja i casa

Cal Graell
Enmig de la Vall del Mig, amb un balcó de llibre i un arcó ple de gelats, hi ha Cal Graell, on sempre m'hi sento com a casa, com aquella casa que busco...plena de persones, on "tan sols hi faltes tu...";)

L'Alzina
La capçalera de la vall, on hi puja el cotxe i es maregen fins i tot les mosques. On jo vaig aprendre a conduir i ara em marejo a l'Eixample. Un poble del que surten tots els camins cap a muntanya...i s'hi obren molts camins, per dintre.

El mar de la Selva

Els meus fans m'ho reclamaven...una foto del pont, volem una foto del pont!!
I aquesta resumeix els fantàstics 4 dies que he passat en plàcida i riallera companyia, sota un sol esplèndid, entre milers de flors de plantes generoses (puta argelaga negra!m'ha deixat les cames com un Tàpies!) i amb un mar....al fons blau marí dels plastidecors i al costat de les roques aquell blau que algun cop he trobat al fons dels ulls d'algú...popularment, "el blau del mar de Menorca", és a dir...blau Mediterrani...

"¿Qué le voy a hacer, si yoooo nací en el Mediterráaaneeoooo?"

Vinga, una altra foto...

Aquesta és d'un d'aquells poblets que una s'hi quedaria a somiar truites, prendre cervesetes a la plaça, fer migdiades sota els lledoners i deixar que la vida llisqui en una primavera eterna...
un poblet endinsat en la montanya per por als pirates i que avui, al segle XXI, sembla que aconsegueix fugir amb dignitat dels pirates de la construcció (tot i que ja hi han fet algun mal, no es pot comparar amb el seu port: El Port de la Selva de Mar)...

i ja n'hi ha prou, que m'emociono i encara us acabaré comentant tot l'àlbum...

Micah P Hinson

Preciós descobriment acabo de fer. De la mà (del memollapis) de la retrobada Ona.
Just el dilluns vaig escoltar-lo per primer cop i ja no he parat, junt amb la Shannon Wright, ja no puc parar d'escoltar-los i escoltar-los.
I ahir me n'entero que just el dilluns actuava a la sala Bikini de Barcelona. Arg...

Buf, quin tornado, obsessiu, però vital i alegre (!).

Fantàstica evasió per al dia de Sant Jordi, per volar amb els dracs i no punxar-me amb les roses;) sort que tinc una cita amb la Gabi...

Un gran tòpic: la música és la meva droga. I és suficient, i no tinc ressaques, viatjo a territoris molt intensos i emocionalment satisfactoris, rodons...quin perill...no puc viure sense banda sonora
I aquest divendres, recordo, Nick Cave.
Quin xute porto.........:*)

Contentisme

Ei,
eo,

el dolor se'n va cap al cap, el cap escriu, escriu posts tristos, interns, sovint terapèutics i poc entenedors, emocions exposades i traïcionades alhora per les paraules. Costa expressar-lo amb el cos...s'ofega i puja al cap.

Però el contentisme es queda al cos: riu, passeja, xerra amb els amics, somia despert, rega el llimoner, cuina, canta, llegeix David Lodge, escriu de papallones i roures, relaxa el cap que com tonto es deixa portar per les activitats més estratosfèriques...

*aquests dies ballo amb el monstre*)

Innocència

No dic res de nou. Frankenstein em resulta dolorosament proper.
En aquesta escena tan famosa sempre he dubtat qui era la imatge pura de la innocència: la nena que amb els ulls oberts i un somriure no desconfia del monstre, o el monstre que, innocent, no desconfia de sí mateix i s'apropa a ella. La nena víctima del monstre i ell víctima d'ell mateix. I aquest fotograma, un instant de llibertat.
I també hi veig quelcom més dolorós: com la nena i el monstre poden fondre's un cop passa l'instant. El rebuig d'ella per l'agressió i la ira d'ell, impotent, contra ell...l'inici del cercle de violència.

La història del monstre em va impactar quan la vaig llegir, adolescent. I el seu simbolisme m'ha acompanyat tota la vida. Per cert, m'esgarrifa com acaba la novel·la.

Grinderman

Feia temps que buscava...amunt i avall pel mp3, la música que m' acompanyés aquests dies atabalats i intensos...no ho aconseguia...
i avui, per fi, he tornat a sentir l'impuls, l 'acoplament d'ona quasi elèctric que m'ha fet ballar dalt de la bici mentres lliscava pel carrer Perill...
Grinderman. Perillós. Sensual, fosc, intens.
Nick Cave. Grrrrr...
go tell the women
We re sick and tired
Of all this self serving grieving
All we wanted was a little consensual rape in the morning
And maybe a bit more in the evening
We are scientists
We do genetics
We leave religion
To the psychos and fanatics
But we are tired
We got nothing to believe in
We are lost
Go tell the women that we're leaving...

25 d'abril 2008. Pavelló Olímpic de Badalona. No he escrit cap llibre ni he plantat cap arbre ni he tingut cap fill: veuré a Nick Cave en directe!!!

L'Espernallac a la Fira Medieval de Florejacs

L'Espernallac omple Florejacs d'homes flor encantats!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!
T'ha agradat?
Més fotos aquí

Albert Pla

Ahir al Harlem vaig tornar a viure l'Albert Pla en directe. BRUTAL.

"...perquè ell és l'home amb qui somien les dones quan somien amb homes
i ell és l'home que mulla les dones quan es consolen soles
i ell és l'home amb qui sospiren les dones que els homes no poden
i ell és l'home que conforta les dones
i ell és l'home que consola les dones
i ell és l'home amb qui es masturben les noies
i ell és l'home que ens roba les nòvies

i ell és l'home que espia les dones i fa sol i és diumenge
i ell és l'home que miracle la hòstia les fa seves de pressa
i ell és l'home que acompanya les dones de bracet a l'església
i ell és l'home que confessa les dones
i ell és l'home que pastura les dones
el cabró que se'ns carda les cabres
i ell és l'home que ens roba les nòvies

i ell és l'home el gran home el mil homes que obsessiona les dones
o potser és l'home que es pensen els homes que obssesiona les dones
l'obsessió que turmenta qualsevol relació entre un home i les dones
i ell és l'home que no veuen els homes
i ell és l'home que sols saben les dones
el fantasma que enfosqueix a les dones
la cadena que carreguen els homes
és la pena que hi ha entre homes i dones..."

Buscant l'hivern desesperadament...

Per fi he trobat l'hivern: en dies de primavera i lluny de casa però en bones mans:). Semana Santa de nou a Castilla y León, però aquest cop a l'altra punta: Palacios de la Sierra, entre Burgos i Soria. ¿Qué Sierra? doncs La Campiña (a la foto la Laguna Negra... blanca!!), dos mil metres nevats, gelats i de nou amb una llum extraterrestre.
I he descobert La Gloria (jeje, no he tingut cap aparició mariana tot i la visita a Silos): una foguera sota el terra del menjador, que en plan infern, escalfa les rajoles i fa que puguis anar amb mitjons (descalça et cremes els peus!!) i dormir sense pijama...sí,sí...crec que lo de "estar en la Gloria" no té cap referent diví, sinó més aviat rural i hedonista...visca la Gloria!!!

La Gloria (boca de fora, on es prepara la foguera)
i la Eva

"Bécquer no era idiota ni Machado un ganapán
y por los dos sabrás
que el olvido del amor se cura en soledad,
se cura en soledad.
A la ribera del Duero
existe una ciudad.
A la ribera del Duero
mi amor te espero.

Voy camino Soria,
¿tú hacia dónde vas?
Allí me encuentro en la gloria
que no sentí jamás."

Gabinete Caligari

La Umbría de Palacios: un bosc de roures centenaris (i generacions posteriors) brutal, per perdre-s'hi i trobar-se...

i més...

El festín del amor s'acaba...a Gòsol.

Cap de setmana necessari: necessitava muntanya, immensitat, sol i fred a la cara, la llum que reflexa la neu, llum que es difon en totes direccions, quasi irreal i intensament poètica...necessitava despertar el cos i sentir-me acollida per mi i pel paisatge. Què bo quan la necessitat es revela en el moment en que la satisfàs...felicitat?
I gràcies als meus companys d'autisme, la Lucía i el Sergio, ho he pogut gaudir... i al molí de gòsol i al sopar i els cafès de'n Roger, i al set i mig i a la nit, diguem-ne...sorollosa...gràcies a tot això tampoc he oblidat lo necessari que és gaudir de l'autisme envoltada de persones.

-------------


I avui, a Reus, la meva àvia cridava plena d'angoixa i de ràbia a una injustícia molt poc divina i molt humana (com la seva bogeria), i reia i escoltava música i al meu pare llegint-li un conte...i jo, poc destra, m'emocionava amb tot plegat, i si hagués pogut creuar els límits sé que hagués cridat amb ella, i hagués rigut...i m'hagués adormit escoltant al meu pare mentres m'acariciava la mà...

I s'ha acabat El festín del amor i m'ha deixat un clot al cor.

"Sentí una especie de desespero energético, visionario". El festín del amor, Charles Baxter.

hombres

"Están loquísimos, querida...los hombres. Lo que tienes que buscar es uno que tenga una locura lo suficientemente grande, tranquila y generosa para incluirte."

El festín del amor, Charles Baxter.

Com que (per fi) trobo llibres que m'absorveixen (des de Vila-Matas ja no he parat: el bèstia i lúcid Houellebecq em va abduir i ara estic de festín amb aquest impressionant llibre), doncs ja no tinc tantes ganes d'ensenyar el melic;)

i per això, crec,
no escric.

Cambio de sentido

No creo, a fin de cuentas, que sea tan difícil.
No solicito un cambio de dirección, de punto
de aplicación, tampoco que se alargue o se abrevie
el vector de la extraña magnitud que llamamos
el tiempo.
Ni que nadie modifique el azar
de sus intersecciones. O que deje de ser
un absurdo segmento enlazando dos nadas.
Con menos me conformo - he aprendido a pedirle
poca cosa a la vida.
Que, mirándolo bien,
sería suficiente con cambiar el sentido
de esa recta, invertir su discurso y que avance
justamente al revés.
Que sea su comienzo
una aniquilación devastadora, prólogo
de un dolor que se vaya mitigando y, después,
la impotencia manchada de decepciones deje
paso a una madurez ajetreada y ciega.
Así se llegaría, descriando a los hijos,
a olvidar enseñanzas de manuales y amores,
y, después de reír la indolencia del juego,
zambullirse en el amnios inconsciente y al fin
ir mermando las células hasta desvanecerse.
Bastaría con eso y de tal modo
lo habría hecho un dios.
No sé si lo que pido
es posible, la física nunca ha sido mi fuerte.

Javier Velaza, Los arrancados.

Aquest llibre em va arribar a casa fa més d' un any i mig en un sobre verd, desencadenant una erupció d'emocions que, malgrat tot, encara no han perdut vigència. I encara el rellegeixo i em dóna sentit, m'ajuda a calmar el malestar i el dolor de fons.

Ara intento entrar, tacada de decepcions, a la maduresa atrafegada...

¡Vamos a jugar!

Acabo de encontrarme de nuevo con una de las series de mi infancia, de las que me hizo pasar mis mejores momentos de sillón+tele (cuántas horas...), y con la canción más sugerente para una niña triste: "¡Vamos a jugar!¡Tus problemas déjalos! ¡Ven a Fraggle Rock!"

Ya sé, ya sé, somos muchos y muchas,
mejor aún:)

(me acabo de enterar que fue producida por Marvel...)

¡Emoción!

Ara fa un any...

Ara fa un any, més o menys, que començava aquest blog escrivint això:)
I ara fa un dia, més o menys, que m'han donat la primera substitució a Les Roquetes del Garraf, un poble satèl·lit de Sant Pere de Ribes, però molt a prop de Vilanova i la Geltrú, on els nois i noies de 3r d'ESO em tindran de substituta de Tecnologia. A més a més, porto l'Aula de Diversitat, amb alumnes que van una mica despistats després d'haver vingut de molt lluny...alguns suposo que estaran enfadats, d'altres perduts, i d'altres molt motivats per aprendre les acordades "competències bàsiques" que un necessita per moure's per Europa i per la nostra societat: suma-resta, llegir i escriure, etc. Encara no sé ben bé què més els ensenyo...
Estaré gairebé un mes per allà, fins abans de Setmana Santa.
I després...doncs a esperar una nova substitució!!!

Les orugues, com fa un any, em punxen la panxa i m'alteren la son.
En tinc moltes ganes,
i això té conseqüències pel meu cos, que de vegades no sap gestionar la il·lusió i el desig...ai, què trist!
;)

continuarà...

El humor y el vacío

"Creo que soy el primer ser humano que descubre, más allá de los infinitos agujeros negros y del espacio etéreo, que el humor es lo último que se pierde (...) en las Academias decían que la esperanza es lo último en perderse. Pero no. He descubierto que sólo el humor es lo que hay más allá de los límites de los límites de los límites ilimitados (...)El humor es el inquilino eterno del vacío (...) Así que no es cierto que la esperanza sea (...) la resistencia del ser ante las previsiones de su mente (...) Lo he descubierto gracias a mi viaje pionero a la nada."

Exploradores del abismo, Enrique Vila-Matas

Fantástica la xerrada-lectura de'n Vila-Matas ahir al CCCB: "El sentit de l'espera". Ens va deixar la ment amb el pilot automàtic, les neurones excitades i creatives.

Prickle Girl

Res

Fa dies que no poso res, suposo que res s'ha quedat per expressar, en el calaix de coses no dites.

O potser res no ha volgut sortir, presa de les pors als malentesos i l'abandó. Molts cops, quan aquest res es queda dintre i no surt, comença a foradar per dintre i m'hi fa un buit. I llavors ve l'angoixa. I com vaig posar fa dies "La angustia revela la nada". El buit em provoca angoixa, com a reacció física al voler sortir i no poder, ràbia per la impotència.

I per què no pot sortir, per què hi ha res que no pot sortir? Per por a la soledat. Por a fer explícita una demanda i que l'altre digui, senzillament, no. Por a dir no a una demanda. Por a renunciar a una demanda. Por a renunciar a l'altre. Por a la soledat no desitjada. Por a la sensació d'abandó.

La familiar sensació.

Uf, potser massa íntim, massa complexe i palla mental.

Bé, és el que hi ha per escriure, aquesta lluita amb el res que vol sortir i no pot. Aquesta lluita que em cansa tant.
La resta està fora, ja ha sortit aquesta setmana intensa, com les setmanes de gener. I cada cop surt més, la Laura surt més. I el res es fa cada cop més petit, i la Laura més gran.

M'agrada créixer.

Soledat en companyia

Després d'un dia fantàstic de borratxera d'amics i persones, de regals, de companyia...
escolto de nou a Drexler i em tornen a emocionar les seves paraules, la seva veu dolça i inteligent.

Soledad

Soledad,
aqui estan mis credenciales,
vengo llamando a tu puerta
desde hace un tiempo,
creo que pasaremos juntos temporales,
propongo que tu y yo nos vayamos conociendo.

Aquí estoy,
te traigo mis cicatrices,
palabras sobre papel pentagramado,
no te fijes mucho en lo que dicen,
me encontrarás
en cada cosa que he callado.

Ya pasó
ya he dejado que se empañe
la ilusión de que vivir es indoloro.
Que raro que seas tú
quien me acompañe, soledad,
a mi, que nunca supe bien
cómo estar solo.

2008

Comencem aquest any tan rodonet amb el concurs de gossos pastor a l'Estartit - ha guanyat la Nuca, vaig tenir el plaer de veure-la treballar a Odèn-, dormint, amb l'Elvis Perkins, Las dos torres, Mishima, arreglant la cuina, endreçant l'habitació, menjant dos ous ferrats i una amanida de cigrons; i bebent molta aigua per aplacar l'alcohol que em va fer anar a dormir a les 8h del matí...
Ara, passades 4 hores des que m'he llevat, ja em preparo per anar a dormir de nou. És extrany començar sempre l'any saltant-me, com qui diu, el començament, però amb la sensació de que quelcom ha quedat allà a baix del calendari, de que hi ha coses que no vull que tornin a passar...

Espero que el 2008 sigui tan trepidant i intens com ha estat el darrer any...suposo, que en part, dependrà de mi, no?

força, lucidesa i salut!
*